De tots els sectors de la denominada economia blava sols la pesca presenta una tendència a la baixa. No és casualitat ni és degut a un col·lapse, és conseqüència d'un procés en el qual s'ha obviat la importància d'una activitat que durant milers d'anys ha sigut fonamental en l'alimentació i determinant en el paisatge i la cultura d'una ciutat marinera.
S'oblida el seu paper en la configuració de la ciutat, des de l'evolució del port a l'urbanisme de la ciutat, de la seua imatge per la presència de vaixells i útils de pesca, de les olors, dels ritmes circadiaris que marcava en el funcionament social l'activitat, dels noms de les espècies, de les eines i faenes; dels seus símbols i festes; d'una identitat col·lectiva; d'una gastronomia basada en el producte de temporada, en els cicles biològics, en tècniques de conservació, en formes i modes de menjar i estar.
I sense adonar-nos, a poc a poc ha anat desapareixent eixa singularitat de les ciutats litorals que la pesca, els pescadors i les seues famílies van anar modelant durant segles i on les dones, amb els homes en la mar, exercien tasques imprescindibles per al funcionament de la vida familiar, social i econòmica d'aquestes.
Un sector que mostra una sèrie de paràmetres comuns amb al Mediterrani espanyol: disminució del nombre de vaixells, de treballadors, dels dies de pesca, on no hi ha relleu generacional malgrat les innovacions i millores tecnològiques i, on les captures i el valor en llotja pateixen fluctuacions mantenint-se i en les quals sobreïx la gran aportació econòmica d'espècies com la gamba roja.
Les ciutats litorals de la Marina Alta han sigut avassallades per la mercantilització d'un turisme responsable en gran manera, es vulga o no, de la pressió antròpica sobre el medi marí – urbanització, pressió demogràfica, contaminació, sobreexplotació dels recursos, calfament global, espècies invasores,… – que altera les seues característiques, disminueix la seua biodiversitat el que té una conseqüència directa sobre la pesca.
Un model turístic que a més demanda gran quantitat de peix i marisc, mentre el consum en les llars disminueix, que les pesqueres locals no poden proporcionar i que només poden ser ateses per l'explotació d'altres caladors.
El resultat, un patrimoni material i immaterial fossilitzat amb una evident pèrdua cultural inclosa la gastronòmica i una activitat socioeconòmica en risc per diferents causes i no sols per l'estat dels estocs dels recursos pesquers.
Que es mantinguen les captures d'espècies amb unes certes fluctuacions, a curt termini, dependrà de les mesures adoptades sobre esforç pesquer, l'augment de zones de protecció marina, noves tecnologies, de l'aprofitament del coneixement científic inclòs el dels pescadors (observadors d'alta freqüència i de llarga observació).
Però si el que es pretén és recuperar la “cultura del peix” a més de garantir que “hi haja peixos” cal fer més coses. No és una qüestió tècnica és sociològica i amb un repte prioritari: mantindre el bon estat ambiental de la mar perquè sense ell no hi ha peixos, ni pescadors, ni futur.
I amb urgència s'ha de millorar la quantitat i qualitat de la col·laboració de tots els actors socials el coneixement siga la guia de qualsevol estratègia es pot analitzar el que s'està fent a Palamós, Cadis; els models de cooperació pesca, ciència i gastronomia d'Andalusia, Galícia; seguir recomanacions del DNA Fòrum de Dénia; del Fòrum de la Pesca del Mediterrani i un llarg etcètera, perquè no fer coses que milloren sempre és molt pitjor.