Un dels plats més amargs que tastem són les nostres pròpies paraules. Opinions i certeses que teníem ben assegudes, que vam amollar públicament amb determinació, inclús amb orgull i que amb el pas del temps hem hagut d’assumir que no eren certes, que estàvem errats i el més difícil d’empassar: que l’altre tenia raó.
Amb açò no parle dels polítics, capaços de dir hui una cosa i demà la contrària. Però ells no es mengen les paraules. Jo crec que ells, quan ningú els veu, es claven els dits a la gola i les vomiten com si tingueren un trastorn alimentari. I així poden tornar a eixir davant de l’opinió pública i tastar paraules en tan mal estat com les que fan servir per a recolzar genocidis israelians. Però no se les traguen. Ells no. Els que els escolten i repliquen les opinions i les piulen mentre de fons sentim com darrere la cortina estan bossant per a fer lloc a una altra opinió, potser eixos sí que ho fan. Ho fem, vamos, que ens mengem cada una…
Tots alguna vegada ens hem menjat les nostres paraules. I escolta, que no passa res. Que canviar d’opinió de vegades pot ser tant sa com purificador. Ens passa amb persones, que pensàvem que eren uns moniatos i al conèixer-los i tractar-los descobrim que tal vegada ens vam excedir. I a l’inrevés també passa, clar, que qui més qui menys té a les esquenes alguns ex-amics tòxics que quin gust des que els hem deixat de patir.
Ens passa amb tot: amb el futbol (bé, ahí igual no canviem d’opinió tan fàcilment), amb la cuina (odi etern al que va posar de moda el còctel de gambes), amb el cinema (les crítiques a “Amanece, que no es poco” van ser terribles i hui és una pel·lícula de culte), amb la moda (remember your pentinat dels anys 90), la música (va haver gent que va tararejar un tema de Pitingo) i amb qualsevol àmbit on alguna vegada ens hem sentit tan segurs que hem pensat que al món li interessaria saber la nostra opinió.
També hi ha aquell que diu mentre s’unfla el pit: “jo és que sempre he pensat això i mai m’he mogut dels meus ideals”. Buf, quina gossera de gent.
Potser el remei per tal de no haver de menjar-te les paraules siga alguna cosa tan aparentment senzilla, però tan difícil com és callar la puta boca de tant en tant.
Jo reconec que no sé molt bé com es fa. Intente aconseguir-ho omplint-me-la de tomaca fresca, un trosset de carn poc feta o uns nispros estiuencs, però haig d’avisar que el mètode no sempre funciona. I menys, si ho acompanyes amb vi. És més, pot ser inclús contraproduent i acabar parlant encara més del compte.
Total, que qui parla, la erra. I que no s'acaba el món si un dia reconeixes que allò que vas dir o pensar igual té matisos, igual no és del tot cert, igual t’hauries d’haver callat i igual podries passar-me la setrillera, que estes paraules amb una miqueta d’oli i sal s’empassen molt millor.
Bon profit.
Nota al peu: és més que probable que l’autor es penedisca d’haver escrit aquest article d’ací a un temps. Si així fora, es procedirà la ingesta de les paraules que el formen, però una vegada imprés, que a Taula Parada som una miqueta clàssics en aquestes coses del menjar.