Per la dignitat de la terra, salvem la Vall

El passat 18 de febrer vaig assistir a una concentració a Llíber una xicoteta població de la Marina Alta, convocada pel col·lectiu Salvem la Vall.

Llíber, junt en Xaló és el centre neuràlgic del cultiu de la vinya i l'elaboració del vi i la pansa a la comarca. Conec molt eixe trosset de terra regularment visite i parle amb Ovidi un dels pocs llauradors, que amb el seu fill, Ovidi també, format amb els mateixos mimbres que son pare; encara fan pansa amb el moscatell, com s'ha fet tota la vida. El seu coneixement de la terra, la forma en la qual parla d'ella com si fos una persona a la qual cal cuidar i respectar. La seua bonhomia, que sempre he conegut en els vells llauradors de la comarca, com si l'absorbiren de la mateixa terra viva. El seu pessimisme optimista que no es deixa véncer per mal que vinguen les collites, per difícil que li ho pose la terrible burocràcia administrativa per fer les coses com s'han fet tota la vida (hi ha poquetes, però honroses excepcions, cal dir-ho sense anomenar ningú). Per la inquietud que ha de suportar cada vegada que algú li diu que les seues panses són molt cares. També mire, parle i escolte atentament al seu veí d'enfront, l'enòleg i viticultor Pape Mendoza, que no fa gaire temps va adquirir la finca d'Avarques i a diferència d'eixos especuladors que en un malentés progrés es volen fer creure que la terra és una mercaderia; que venen a omplir-se les butxaques en molt poc temps a costa destruir, matant la nostra terra el que va fer és avivar i respectar la terra que contenia uns dels ceps més vells de la comarca, escoltant-los, mimant-los, obtenint així un dels vins més valorats actualment.

Doncs bé, com deia al principi, el motiu d'anar a Llíber en aquesta ocasió era fer palesa també la meua oposició a eixa iniciativa urbanística que preveu la construcció de 488 xalets i un hotel. La plataforma Salvem la Vall, ha detallat que aquesta iniciativa, ocuparà 400.000 metres quadrats, tres vegades més que el nucli urbà; destruirà "un espai forestal d'alt valor natural, paisatgístic i estètic", que també és una àrea amb un alt risc d'incendi; generarà saturació de les carreteres per l'ús massiu de vehicles privats; saturació dels (ja limitats) serveis sanitaris; massificació i pèrdua de valors culturals, amb un model "contrari al turisme sostenible, que vol dir basat en els recursos naturals i culturals del lloc"; i és una mena d'assentament que ja s'ha demostrat que és ineficient i inviable econòmicament per als ajuntaments. A més a més, l'aigua: no hi ha recursos hídrics ni infraestructures suficients inclosa la depuració d'aigües residuals) en una zona que ja pateix restriccions d'aigua potable (ara suma-hi centenars de piscines i l'hotel i més de mil residents més); per acabar-ho de reblar, amb la macrourbanització inhabilitarien una àrea d'alta permeabilitat que resulta que és estratègica per a recarregar els aqüífers subterranis de la Vall.

Sé que alguns dels participants, estaven allí en defensa d'un paisatge que està en vies d'extinció i tenen por que desapareix ca. Miren el territori com una postal. Desitgen una ruralitat, amb totes les comoditats de la capital. Sé que alguns dels participants varen adquirir fa uns anys habitatges construïts, amb els mateixos criteris que aquest PAI i ara s'adonen de la barbaritat d'eixa lògica constructiva. Temen que es perden els valors pels quals ells varen pagar en el seu moment.
Sé que hi havia molts participants conciutadans nostres que estan, estem farts que vagen destruint sense pietat el nostre territori creant cada vegada més habitatges sense tindre per a res en conte la limitada, i ja escassa capacitat de recursos de les nostres terres.

Sé que molts dels que no acudiren, creuen que el turisme, que el confonen amb el turisme residencial vinculat la construcció de cases i el creixement il·limitat de visitants ajuda al creixement econòmic dels habitants de la Marina: crea llocs de treball (quin futur per als nostres fills). Confonent creixement (créixer per créixer) amb desenvolupament (creixement associat a la qualitat de vida). Els fan creure que adjectivant amb la paraula "sostenible" eixes funestes eines del malentés, com déiem abans creixement (¿): Turisme sostenible, Creixement sostenible tenim cobertes les esquenes.

Vaig constatar que no acudiren molts d'aquells conciutadans que tenen responsabilitats municipals, però que amb la seua mediocritat encara defensen amb la boca plena, al seu poble, la comarca, la Marina. Però pensant que com el ciutadà de Llíber no pot estar entre els seus votants no cal perdre temps.; el que passa a Llíber no és cosa seua (també honroses excepcions com alguns regidors de Xaló, de Pedreguer, de la Vall de Gallinera, segur que em deixe algú).

Vaig constatar també que no acudiren aquells (tants!) que estant en contra d'aquesta iniciativa del PAI, però pensen que no es pot remeiar; que això és així i no es pot fer res. Impregnats d'un derrotisme que desemboca en la inacció. Quanta responsabilitat tenen les nostres administracions que dia rere dia fan créixer la nostra decepció en el que fan i prometen que faran. I així ens va.

I vaig constatar com en molts companys que allí estiguérem, ens miraven a la cara i ens diem: "cal tornar a la batalla". Quan en veritat havíem d'haver dit; "No havíem d'haver abandonat la batalla" per unes promeses aquests anys endarrere que s'han demostrat que són això; únicament promeses. Perquè parodiant a Ramon Folch: el que sap i vol fer les coses, les fa i el que no sap ferles les ensenya.

Però el que més em va cridar l'atenció aquell dia va ser que entre els diferents cartells o pancartes, hi havia una que deia: "Per la dignitat de la terra. Salvem la Vall"

I em va vindre al cap que el dia 22 d'abril de 2009 l'Assemblea General de les Nacions Unides en la seua 63a sessió va aprovar per unanimitat que el 22 d'abril siga declarat com el Dia internacional de la Mare Terra. Ja no es tracta del Dia de la Terra, sinó del Dia de la Mare Terra.

Aquest canvi significa una revolució en la nostra manera de mirar el Planeta Terra i de relacionar-nos amb ell. Una cosa és a dir Terra, sense més ni més, que es pot comprar, vendre, convertir-la en una mercaderia. I una molt diferent és Mare Terra, perquè en paraules de Leonardo Bolf, "a una mare no li la pot explotar econòmicament, ni molt menys comprar o vendre. A una mare cal estimar-la, cuidar-la, respectar-la i reverenciar-la. Atribuir tals valors a la Terra, perquè és Mare, comporta afirmar que és subjecte de dignitat i portadora de drets.

Reclamar als nostres polítics que consideren la dignitat de la nostra terra és reclamar-los el necessari tracte de respecte i compte amb ella. No és una mercaderia com no ho és la vida. No pot ser transformada en mercaderia i posada en el mercat. Ha de ser estimada, cuidada i enfortida. No pot ser amenaçada i eliminada. "La Mare Terra és subjecte de dignitat, i portadora de drets, perquè tot el que viu, té un valor intrínsec, independentment de l'ús humà, i mereix existir i té dret a viure" (L. Bolf)

Si el segle XX va ser el segle dels drets humans –deia en president Morales en la seua intervenció en 22 d'abril de 2009 en l'Assemblea de les Nacions Unides – el segle XXI serà el segle dels drets de la naturalesa, de la Mare Terra.

Ara, en Llíber, en la Vall del Pop, en la vall del Seta, en la vall d'Ebo, en els 33 pobles de La Marina hem d'obstinar-nos molt per a garantir els drets de la Mare Terra. Els drets de la naturalesa, de la flora, de la fauna, dels boscos, de les aigües, les de la mar i les dels rius, cada dia més barrancs.

Deixem ja de veure la Marina com una terra de recursos infinits que podem utilitzar il·limitadament per a l'enriquiment d'uns pocs, que a més ens volen vendre; de tots.

Vull recordar, per acabar la paràbola de Norman Foster que deia una cosa així com: "dos peixos, jovents nadant es creuen en un peix més gran i vell que es saluda i pregunta "què tal trobeu avui l'aigua?" els peixets no contesten i es miren amb cara d'estranyats i més avant li diu l'un a l'altre "que és això de l'aigua?". Moltes vegades a les coses més evidents i vitals per la seua quotidianitat no els donem gens d'importància. Això ens passa a nosaltres amb la Terra.

No podem deixar que hipotequen ja el nostre futur amb la destrucció del nostre territori. I com diu Andreu Escrivà: El futur està ací davant, el futur no és quelcom que sempre està per arribar sinó que està continuadament arribant, devorant el present.

A mi, en un món sense la Mare Terra no tinc clar que m'interessa viure.