Paradoxes que ho expliquen tot i que no han solucionat res o quan el model agreuja la crisi

Després d'assistir a l'Alere/Dolia 2026 de Teulada vaig decidir que alguna cosa havia de dir perquè és curiós com els actors polítics i els sectors econòmics lligats al turisme i el sistema agroalimentari de la Marina Alta busquen narratives que a través de festivals de la sostenibilitat, incloent-hi l'heroisme de l'agricultor, el pescador o el restaurador justifiquen mitjançant un molt bon màrqueting, l'ecoblanqueig i el gastroblanqueig de la seva activitat.

I em resulta difícil dir alguna cosa que puga superar aquesta contradicció -que ja és una recerca de l'equilibri personal- entre valorar i gaudir el que és molt i bo d'aquesta comarca i difondre una visió crítica.

Vivim instal·lats en un iceberg. No mirem sobre què surem ni si mantindrem la flotabilitat i el discurs des dels nivells més alts – cims climàtics, dècades dels oceans, pacte verd europeu. - als programes dels ajuntaments, de les confederacions empresarials i de les campanyes publicitàries coincideixen en un mateix mantra: creixement continu que la tecnologia i l'eficiència ens salvaran.

Ens prometen que, optimitzant els recursos mitjançant la digitalització i la innovació verda, reduirem l'impacte sobre el planeta i millorarem el nostre benestar. Mentrestant, el sistema econòmic continua creixent sense mirar el complex entramat material i energètic sobre el qual se sustenta.

Tot i això, la realitat de la comarca, tensionada entre la massificació, el ritme frenètic d'activitats, la desigualtat i l'abandonament, demostra tot el contrari. Està transformant-se en un territori cada vegada més irreconeixible pels seus i que alguns comencen a anomenar-lo decorat identitari per a festivals, documentals i publicitat i altres, de forma més prosaica, tot en venda. 

La gran paradoxa del nostre segle és que com més eficients ens tornem, més devastadors són els nostres impactes. Per entendre aquest conflicte ecològic i social no cal inventar noves teories; ni intentar introduir responsabilitats corporatives, ni ètiques trasnonxades, només cal desempolsar la història del pensament econòmic ni més ni menys que del segle XIX.

La primera alerta la trobem a la Paradoxa de Lauderdale, enunciada pel comte James Maitland el 1804. Lauderdale va demostrar una contradicció inherent al capitalisme: “ hi ha una correlació inversa entre la riquesa privada i la riquesa pública. Per augmentar els guanys d'uns quants, el sistema necessita asfixiar els béns comuns i generar una «escassetat artificial».

Si un recurs vital com l‟aigua, la terra fèrtil o l‟accés al‟habitatge és abundant i gratuït, no genera valor de canvi de mercat. Però si aconsegueixes privatitzar-lo, restringir-lo o monopolitzar-lo, l'indicador econòmic puja, les fortunes individuals creixen, però la societat en conjunt s'empobreix en perdre el control del que és comú i les desigualtats augmenten. És exactament el que passa avui quan els fons d'inversió compren massivament finques agrícoles per transformar-les en macroexplotacions o quan l'habitatge residencial passa a convertir-se en un negoci de pisos turístics de curta estada. El PIB de la comarca pot mostrar xifres espectaculars - ni això per la desigualtat i l'economia submergida- però el cost real és el creixement de la no ciutat, les platges mercantilitzades, el consum massiu de recursos i la producció de gran quantitat de residus i contaminants a costa del comú.

Un model hostil per als residents i complicat de gestionar. Es destrueix any rere any la riquesa pública i els drets de la comunitat per engreixar els marges de guany privats.

Poc més tard, el 1865, l'economista William Stanley Jevons va publicar El problema del carbó descrivint un fenomen desconcertant: a mesura que els motors de vapor es feien més eficients i consumien menys carbó per unitat de treball, el consum total de carbó no disminuïa, sinó que es disparava. Cada millora de l'eficiència incrementava el consum Per què? Perquè l'eficiència abaratia el procés, multiplicava els guanys i feia que es poguessin fabricar més motors.

Aquesta màxima, coneguda com a Paradoxa de Jevons, complementa l'anterior per analitzar l'escenari actual. Aplicada als sistemes agroalimentaris moderns, la paradoxa ens ensenya una lliçó incòmoda: una eficàcia més gran en l'ús de l'aigua, els fertilitzants o el sòl no redueix la pressió sobre l'ecosistema, l'augmenta. Si un agricultor aconsegueix estalviar aigua al reg gràcies a una tecnologia avançada, l'incentiu econòmic immediat no és apagar l'aixeta, sinó cultivar més hectàrees o introduir espècies més rendibles i exigents en aigua. L'eficiència tècnica no es tradueix en conservació, sinó en benzina per al motor desbocat del creixement il·limitat que mai no dóna un respir per als béns comuns.

El sector turístic i l'urbanisme de la Marina Alta s'acoblen perfectament a la predicció de les paradoxes. Mentrestant, els discursos oficials presenten amb orgull les inversions en conceptes - posteriorment si ho aconsegueixen exhibiran banderes, plaques o medalles- com a «Destí Turístic Intel·ligent i Eficient» o «sobirania alimentària», ignorant que darrere d'aquesta falsa façana d'intel·ligència els avenços en connectivitat digital, optimització del transport i optimització del transport carbó de Jevons: abarateixen i faciliten el desplaçament massiu turístic, afavorint una major ocupació del territori, més consum de recursos, més producció de residus i redueixen el benestar dels residents.

Totes dues paradoxes ens mostren una realitat molt incòmoda. No es pot predicar la «sobirania alimentària» sobre el paper mentre la lògica econòmica empeny a destinar sòls fèrtils a l'especulació, on cada cop proliferen més les grans superfícies alimentàries i en 20 anys s'han abandonat més d'un terç dels camps cultivats. En temporada turística més el 85% dels aliments no són de Km. 0.

La identitat, idioma, el patrimoni cultural i una alimentació sañudable, factors clau per ser ciutadà, queden relegades al folklòric.

Tampoc és “sostenible” defensar el benestar veïnal quan el mercat immobiliari obliga les famílies de residents a destinar prop del 70 % dels seus ingressos a l'habitatge, ignorant els advertiments de prudència financera del Banc d'Espanya – proposa que mai ha de ser més del 30% dels ingressos –, mentre conviuen amb el frau institucionalitzat dels lloguers il·legals i els PGOU son valedors del sòl com a mercaderia.

La tecnologia optimitza els processos, però per no tenir brúixola moral que contempli allò comú si la deixem actuar per lliure dins d'una lògica de creixement continu, només servirà per accelerar els problemes i la desigualtat.

És insostenible defensar sobre el paper la protecció del territori mentre, a la pràctica, els municipis competeixen per marques turístiques, fons d'inversió que substitueixen l'agricultura local per macroexplotacions o plantes energètiques a sòls fèrtils. No es pot pregonar el benestar veïnal quan els residents perden la capacitat de viure al seu lloc.

El veritable progrés no vindrà d'una aplicació mòbil que optimitzi l'ús de l'aigua, la recerca de restaurants, la reserva d'una boia, ni un segell de sostenibilitat turística o una marca agroalimentària, vindrà de la valentia política i social per gestionar la demanda, controlar la capacitat de càrrega i fixar nous objectius més socials, més dels béns comuns.

I per canviar s'han d'aplicar solucions que vagin més enllà de dotar els programes actuals d'un paraigua pseudoètic perquè tot continuï igual. Si volem canviar no serà a partir de les velles regles; la solució és, senzillament, aprendre a frenar i a fer allò que és nou.

A hores d'ara, les solucions ja són quirúrgiques. És urgent aplicar mesures que desviïn els fons públics cap a la recuperació del que és comú:

• Proposar i actuar cap al decreixement o tornar a preservar el que és comú i millorar la qualitat de vida dels residents des de la gestió de la demanda. ....
• No sobrepassar la capacitat de càrrega del territori i dels sistemes. No és el mateix platges amb 3m2/banyista que platges amb 15 m2/banyista. No és el mateix una platja turística que un sistema natural viu i que sigui espai de trobada i lleure veïnal. .....
• Regular l‟accés al‟habitatge modificant la llei del sòl, els plans de gestió urbana que ja no serveixen com a instruments d‟ordenació territorial i la contenció de preus combatent l‟especulació del sòl. No és el mateix regular el nombre de llicències turístiques que eliminar-les. NI construir ciutat que zones residencials sense serveis ni vida – com la cançó són casitas de tic i tac..._
• Millorar els salaris de sectors de serveis i eliminar-ne l'economia submergida. Quan oficialment (Hisenda) reconeix que aquesta suposa entre el 25 i el 27% del PIB i observatoris locals el situen per sobre del 30% s'està admetent un frau, una disminució d'ingressos a les finances públiques, la normalització de la competència deslleial i la precarietat laboral. ......
• Afavorir la inclusió social més enllà de símbols o declaracions ......
• Disminuir realment el consum de recursos: aigua, energia, sòl, pesticides,…
• Millorar els sistemes productius alimentaris mitjançant la innovació en bancs de terres, models de cultius, varietats, amb ajuts públics.....
• Iniciar processos de compra pública alimentària, creació de cooperatives de consum, centres logístics i mercats actius.
• Ensenyar a cuinar i menjar. Menjadors col·lectius per a escoles, residències, llars.
• Establir noves taxes turístiques finalistes: finançar bancs de terres, serveis ambientals i paisatgístics (pagament al pagès), millorar ús d'aigua depurada, vivenda….
• Conservar el patrimoni protegit i no protegit i no vendrelo
• Cohesionar el territori amb infraestructures que generin coneixement: Centres d'innovació, parcs científics i tecnològics, extensió universitària……
• Diversificar l'economia real: agroecologia, indústria farmacèutica, tecnològica, creatives…

Requereix esforç i talent. Hi ha talent i estructures a la comarca per jugar. Almenys caldrà intentar-ho i demostrar-ho, sabent que es poden fer altres coses encara que quedin com a exemples molt particulars a les esquerdes del sistema.

Mai no és tard

Dades per a la reflexió

• Insuficiència alimentària del sistema local i comarcal: El nostre sistema agrari i pesquer no produeixen aliments suficients i alguns no són assequibles a la majoria. Això obliga a importar gairebé tot - més del 85% dels aliments no són de km 0 - i aboca els consumidors amb menor poder adquisitiu a comprar a la gran superfície allunyant-lo dels productes de proximitat, de més qualitat i temporada. En el cas de la pesca resulta significatiu la reducció del nombre de vaixells, que gran part de les captures de peix blau (seitó i sardina) s'exporten fora de la comarca i que hi ha un dèficit d'almenys un 50% entre captures i el consum total. S'importa gran part del consumit.
• Abús en el consum d‟aigua: El consum d‟aigua a Dénia passa de 10 milions de litres/dia en un mes de primavera a 27 milions a l‟agost. El consum del turista és de 2 a 7 vegades més gran que el del resident (confirmat per programes europeus). Una realitat que obliga a més dessalació, s'esquilmen i venen els pous de l'interior accelerant el deteriorament d'aqüífer. Això sí amb campanyes destalvi daigua i consum sostenible.
• Saturació de residus sòlids urbans. La producció augmenta de 19.000 t/mes (gener) a gairebé 30.000 t/mes (agost). Com que se'ls emporten a altres zones no ho veiem. I a més la seva gestió requereix disposar de gran quantitat de camions i contenidors inactius durant els 10 mesos restants. I els rebuts pel nùvols
• Sense reciclar: En només 15 dies d'agost s'han recollit 15 T de plàstics, pots, ampolles, cadires, estris, a les papereres de les platges de Dénia. Tot això sense reciclar perquè el turista, ciutadà d'un altre lloc, no té perquè reciclar ni assumir els seus residus.
• El cotxe, el vaixell, l'enorme consum de combustibles fòssils: Durant la temporada turística, amb més de 75.000 desplaçaments interns a vehicles motoritzats (cotxes, vaixells, motos, etc.) es consumeixen de 12 a 15 milions de litres de gasolina i gasoil. Això genera aproximadament 35.000 T de CO2 emeses a l'atmosfera. Solució, ens apuntem a un programa, si és possible europeu, de descarbonització que si fa bé els comptes necessitaria de 3.000 has d'un sistema agroforestal madur funcionat tot l'any per absorbir el CO2 de la nostra temporada turística. Si això ho apliquem a totes les zones turístiques necessitem el sistema solar per amortiguar el CO2 emès.
• Altres fonts d'energia: Sense comptar el gas consumit en restauració ni altres fonts d'energia de les quals no hi ha auditoria.
• Desinformació sobre l'origen de l'energia elèctrica: més del 55% és d'origen nuclear, més del 20% procedeix de centrals de cicle combinat i poca més del 20% és d'origen renovable.
• Estacionalitat en el sistema elèctric: Al gener amb 18/20 GWh d'energia elèctrica funciona la ciutat i a l'agost es duplica fins a assolir els 38/40 GWh gairebé sense aportació local. La resposta institucional és la de parlar de processos de transició energètica i concedir subvencions a la instal·lació de renovables a les cases, compra i càrrega de cotxes elèctrics, però no als patins elèctrics que usen els que no es poden comprar cotxes i han d'anar a treballar.
• El lloguer i la compra d'un habitatge pels residents un gran problema social: pot arribar a consumir 70% del salari mitjà segons l'INE que també informa que a la comarca hi ha, com a mínim, uns 25.000 habitatges buits ( baix consum aigua i energia durant la major part de l'any), més de 5.000 a Dénia. El problema resulta evident no és la manca de vivenda.
• L'especulació i els diners negres protagonistes de la inaccessibilitat a l'habitatge: Quan 60 m2 d'un habitatge residencial poden costar entre 250.000 i 400.000 €, l'habitatge es converteix en factor d'exclusió.
• Instrumentalització del canvi climàtic: ni parlar de com abordar-lo més enllà de considerar-lo una nova oportunitat de mercat clar.
• Pèrdua contínua de sòl agrícola cultivat: Continua perdent-se superfície agrícola cultivada que s'ha reduït un terç en els darrers 20 anys, cosa que equival a més de 5600 has.
• Ineficiència en la gestió del recurs més important, l'aigua: en una comarca on els aqüífers es buiden més ràpid que s'omplen continuen registrant-se problemes hídrics a les zones agrícoles i poblacions de l'interior per la sobreexplotació dels aqüífers i una mala gestió de les aigües residuals que diguin el que diguin més del 70 % de l'aigua depurada. A Parcent i Xaló, estiu del 2026, les reserves municipals van arribar a nivells tan crítics que es van emetre alertes urgents a la població: des de limitar el consum a un màxim de 90 litres /persona/dia a prohibir l'ús d'aigua de la xarxa per omplir piscines d'esbarjo i el reg de jardins o horts privats
• I un llarg dèficit de problemes estructurals relacionats amb el benestar: de llistes sanitàries; d'infraestructures socials i de manca personal d'atenció a gent gran; de programes dinserció sociolaboral, de formació deguda, de gestionar de la immigració, de com no perdre la llengua...