Pensaments i reflexions al voltant del futur de la pesca professional

Allò primer que ens ve al cap quan pensem en algun futur és: qui quedarà per viure eixe futur? Per molt negre que s’albire eixe futur, sempre quedarà algú per a llavor... Des dels anys de la dècada de 1970 se’ns està diguent que la Mar, la nostra mar Mediterrània, s’està morint. Quines en són les causes que fan que la nostra mar sembla que no superarà el procés? La primera, la consciència d’un perill, la possibilitat de fer mal a l’ecosistema marí des de les actuacions de l’espècie humana. La potencial perillositat de les actuacions dels humans envers el medi.

Pot ser contaminació per aportació, o bé, per extracció. Deixant de banda un possible final nuclear apocalíptic donades les circumstàncies actuals de tensions polítiques mundials, les possibilitats d’una aportació aliena al medi marí són més que probables. Remuntant-nos cinquanta anys enrere, la principal causa de contaminació era el petroli, els hidrocarburs en diferents formes que acabaven a la mar. Havia petroli surant per tots els oceans i mars del planeta i pol en totes les platges. Aleshores encara no hi havia una consciència de conservació prou estesa per denunciar algunes actuacions.

Afortunadament una gran part de l’espècie humana ha evolucionat satisfactòriament i allò que abans era una pràctica habitual ara és reprovable. Ara no hi ha hidrocarburs surant, ara les substàncies són invisibles i provenen de terra. Tenim un joc a fer i unes regles per complir. Si estem en el grup que ha d’actuar, ho hem de fer el millor possible. Per això s’han d’acatar les lleis, les normes i les regles han de ser per a totes i tots iguals.

I per què dic jo açò de les regles per complir? Perquè sembla ser que en l’extracció de peix de la mar només ha de complir les regles un col·lectiu. Un col·lectiu que amb els últims anys ha minvat i ha deixat d’explotar els recursos marins en gran mesura. Un col·lectiu que està en el punt de mira de les diferents administracions: l’autonòmica, l’estatal i l’europea. Sembla ser que només aquest col·lectiu explota el recurs natural públic que és la mar. I realment no és així. Els mariners professionals de la pesca són els més controlats del sector primari europeu. A més de bregar amb ones, vents i fred, manejar diferents arts de pesca, i intentar matar peix, a demés han de invertir una hora diària en burocràcia. Aquesta paperassa s’ha de complimentar a l’ordinador i enviar en forma de missatges electrònics, o en paper al Pòsit cap al Ministeri.

El control de la posició de les barques a la mar i l’activitat que estan fent es reporta automàticament amb els aparells electrònics adients, però la complementació de la burocràcia diària, s’ha de fer a ma. I no només reomplir totes les caselles de les diferents pàgines, sinó estimar el pes de la pesquera amb un error permès del 10 per cent. La pena de incórrer en aquest error és una denúncia amb una multa de vàrios milers d’euros.

A banda, la falta de treballadors i treballadores posa en perill la possibilitat de seguir amb l’activitat. Els números en són clars, l’edat mitjana dels treballadors del col·lectiu de la pesca professional és de cinquanta anys. L’edat de jubilació dels tripulants, mariners i patrons de la modalitat de pesca més nombrosa, el bou, l’arrossegament, és als 57 anys. Fem els comptes i comprendrem que en teoria, en set anys la immensa majoria de barques quedaran sense tripulants.

Com s’ha de revertir aquest futur negre? Doncs fent atractiva l’activitat de la pesca professional a la nova generació, als i les joves que actualment estan cursant l’ESO. Si tan fàcil és la solució, posem-nos, arromanguem-nos i comencem el més aviat possible a fer atractiu l’ofici de mariner-marinera professional.

Malgrat existir les línies d’estudis d’FP, no en són suficients. La realitat és que des de l’administració no es facilita l’accés a cursar aquesta formació professional per als escolars. Començant per la nul·la publicitat d’aquesta eixida laboral, seguint per l’escassa oferta de cursos, passant per la complexa intervenció de tres ministeris estatals implicats que tenen competències en docència-navegació-pesca, i acabant en la incertesa de poder garantir uns sous dignes i estables als i les treballadores, tenim allò que em conreat: al sector primari de la pesca no s’arrima ningú. 

Quin futur obert i clar podem veure actualment? Cap. No podem albirar cap futur si no hi ha una reversió en les polítiques implicades. L’aplicació de la normativa europea Pla Plurianual de la Pesca Demersal del Mediterrani, ha empitjorat la ja malmesa situació. Amb aquesta aplicació per part del ministeri, els dies anuals de feina de les barques de bou, l’arrossegament, s’han reduït al 50 per 100. De poder treballar 240 dies per any com succeïa abans, ara només deixen eixir a la mar 120 dies. Això és en la pràctica mig any de feina i mig any de inactivitat.

Quina empresa pot subsistir amb aquests números? Ben poques, les més sanejades. Però una empresa la forma un espai de treball i uns operaris. L’espai de treball és una barca, amb tots els permisos, certificats, mesures de seguretat, assegurances, llicències i requisits legals per poder desenvolupar l’activitat de la pesca extractiva professional al Mediterrani Occidental. Aquesta eina de treball ha d’estar operativa durant tot l’any mitjançant un manteniment que costa temps i diners. No deuríem d’estranyar-nos si en un termini curt les empreses pesqueres i els Pòsits deixen d’existir.

Recordem que tenim un tresor. Sí, és un tresor allò que no veiem i està davant de nosaltres i que per rutina i sobreentesos no ens n’adonem. Podríem dir allò d’un diamant en brut. Però si analitzem i nomenem cada component, pot ser que sí que ho entenguem. Tenim l’escenari: un territori i una mar. Tenim els actors: les persones habitants. Tenim l’obra: la cultura i el saber fer. Ens falta l’empenta: la voluntat de creure que aquesta performance pot funcionar.