A mi que no em diguen els dels anuncis que som el que mengem, perquè escolta, no. Si em veus ara, als casi 50 fugint de l’allioli o de la picaeta d'all i julivert per por a passar-me la nit udolant, no em reconeixes. No soc una amanideta amb quinoa o una pitrera per a controlar el colesterol. No soc un sandwich que devore sense tastar-lo mentre estalvie temps treballant a l’hora de dinar. No, em negue a ser el que menge. Igual soc el que m’agradaria menjar, però no m’acabe de sentir còmode amb esta definició que em deixa amb fam.
La cosa és que quan escoltava els entaulats en l’última Taula Parada, i més exactament a Isabel Moreno, que ens contava el seu projecte gastronòmic/educatiu al cole de Xàbia que dirigeix, vaig caure en què tal vegada el que sí que som i serem és el que vam menjar. Els sabors, les persones, les situacions que romanen a la nostra memòria i que a partir de la unió de records i sensacions ens marquen la personalitat i ens fan ser (per a bé o no, això ja cadascú) el que som.
Així que aprofitaré estes línies per a contar-me qui soc.
Soc les coques de ma uela. I aleshores soc un dia d’estiu que començava amb ma uelo encenent el forn amb llenya de taronger i amb les dones pastant a la cuina mentre els xiquets donàvem pel sac intentant que ens deixaren fer figuretes amb la massa. Soc la calor que et colpejava la cara quan t’acostaves a vore com es coïen allà dins i soc el xinglotet de raïm que em donava ma uelo perquè m’ho menjara amb la d’anxova.
Soc l'oloreta dels sacs plens d’ametlles magatzemats a la caseta d’estiu. I soc tan burro que este record que em porta directament als meus estius d’infantesa (no hi ha altres estius bons, a la que saps que tens calor, l’estiu és una merda) me’l va haver de desbloquejar el meu amic Cèsar Palazuelos, amb el que sense saber-ho, compartíem aromes un a Segària i l’altre al Montgó.
Soc hòsties sense consagrar que Don José li donava als escolans els diumenges que no ens volia donar diners. Penjàvem la sotaneta, fèiem un cucurutxo amb el full parroquial, l’omplíem d’oblees trencades (com si Jesús s’hagués tornat exquisit de sobte) i baixàvem a la séquia de Sanet Àngel, el Bola (a totes les quadrilles hi ha un Bola, però el nostre és el millor) i jo a menjar-nos-les parlant de moniatades abans d’anar a dinar.
Soc el putxero que menjàvem després de misa, mentre a la tele Valentín Requena narrava a la segona cadena les victòries de Champi Herreros en 50cc.
Soc l’ou en ouereta i la pota de pollastre rostit que ma uela Eduvigis em feia cada nit quan venia a Dénia a quedar-se a ma casa perquè els meus pares estaven ocupats a l'hospital tinguent més fills amb els quals després em disputaria l'últim tros de blanquet de l'arròs al forn.
Soc els berenars de caragolets amb fenoll que eixa mateixa uela ens feia al seu pati de Sagra mentre el meu cosí major em cascava per a fer-me rabiar fins que la iaia va eixir en la meua defensa li va trencar una barra de pa al cap "per trompellot".
Soc els polos per a tota la família que anava a buscar a la plaça amb la bicicleta a les nits d’estiu mentre tots els demés miraven Grand Prix. Els recollia i tornava a tota paleta pels caminals foscos. La versió oficial diu que pedalava com un energumen perquè no es arrasiren, però ja puc dir que la veritat és que tenia tanta por que m'eixira una cosa o algú que segurament he batut algun rècord de velocitat absurda.
Soc salmorra.
Soc l’arròs caldós ben calent a un migdia d’agost. Xúplat eixa, canvi climàtic.
Soc eixe que veia a sa uelo menjar-se amb ànsia i en calçons una tallada de meló d’Alger cada dia quan s’alçava de la sesta.
Soc el pollastre, creïlles i Coca Cola dels dissabtes que no anàvem a Sanet perquè els germans teníem partits de bàsquet a Dénia.
Soc un conill dessagnat i pelat. Soc el guant que em feia amb la seua pell. Soc eixe conill unes hores abans, quan era cassat pels gossos de ma uelo Juan (Brinca, Montesina, Duquesa) i pel furó (que mai han tingut nom) i per mi, que recorria les muntanyes amb una cartutxera de joguet i amb ell. Soc les orelles dels conills que es guardava com a trufeig en un cercle de fil d’aram per a saber quants havia cassat eixa temporada. Soc les mentides que contava quan tornàvem a casa i la uela li preguntava com havia anat. Si haguérem vist la meitat dels conills que explicava, ara el món estaria dominat per una plaga d’ells.
Soc les lentilles de ma mare, que en poc temps van passar de no agradar-me a ser el meu plat favorit.
Soc una paella que va fer mon pare i que li va eixir tan roïn que li vam prohibir tornar a acostar-se a la cuina. Pobre home, que injustos van ser, por un perro que maté. I que salada estava, redeu, només de pensar-ho m’agafa set.
Soc la sang amb ceba.
Soc el timonet.
Soc una tomaca sulfatada, encara que a mi el que m’agradava era fer-li les cabanyes amb canyes a les tomaqueres.
Soc feliç corregent per un bancal ple d’agret a l’hivern.
Soc l’amargor de menjar-te els agrets, escopint abans la part més dura que toca el terra.
Soc Quina San Clemente i ja em trobe millor.
Soc un calendari de la Caja de Ahorros del Mediterráneo on cada mes era un plat típic i li van dedicar juny a la paella de putxero del Ripo. I a la caseta eixe mes va durar anys penjat amb orgull a la paret.
Soc l’aigua de la séquia de Sanet. O de qualsevol séquia on estigueren regant.
Soc l'arròs a la milanesa del dia 26 a ca la besavia Carmen, que sempre deia que eixe seria el seu últim Nadal i l'any que no ho va dir, va faltar.
Soc un senyor que va fent-se gran i que està a punt de dir que abans sí que es menjava bé i blablabla. Però també soc conscient que tal vegada vosté està pensant que què collons li importa la meua infantesa si havia vingut a Taula Parada a llegir coses de gastronomia i territori.
Així que soc el que acaba dient que qualsevol temps passat no té per què ser millor. I que crec molt en el futur, perquè vull passar molt de temps en ell. Per això m’agrada pensar que amb iniciatives com les d’Isabel, estem en bones manetes.
