El mes de febrer ens ha dut importants mobilitzacions agràries arreu d'Europa i al nostre territori. Iniciades a França, les manifestacions s'han estés pels països veïns arribant fins a Espanya i les terres valencianes. De motius no en falten al sector agrari, el malestar és crònic entre els productors agraris. Les actuals protestes dels agricultors han sorprés, són desconegudes fins ara per extensió (en tot el territori estatal i Europa) i per la durada (portem ja una setmana i el calendari encara no ha arribat a l'equador).
En els primers dies les convocatòries han estat d'incògnit i en poc de temps s'ha vist l'intent de l'extrema dreta de protagonitzar-les. Els pocs missatges reivindicatius llançats han estat contradictoris, almenys confusos, i en el sentit d'afavorir grups concrets de grans agricultors i l'agroindústria. Els sindicats agraris han reaccionat d'alguna forma amb altres convocatòries, i reunint-se amb el ministre d'Agricultura, a qui li ha vingut molt bé aquest encontre per a tirar balons fora, diu que tot depén d'Europa, quan no és així.
Quan parlem dels problemes i les reivindicacions del sector agrari la llista és molt llarga, però no tot és el mateix, i cal aclarir. Trobem un model d'agricultura atlàntica i altre d'agricultura mediterrània, el primer fortament subvencionat per la política agrària europea (PAC), el segon discriminat en ajudes respecte al primer. I dins de cada model hi ha grans i xicotets productors que no viuen igual els problemes. Els llauradors valencians, normalment explotacions familiars, que han estat la base social del camp i la riquesa valenciana, ara estan en les pitjors situacions possibles.
Els enemics del camp
Els enemics del camp no són els ecologistes ni l'agenda 2030, són els intermediaris i les grans superfícies que s'enriqueixen asfixiant als productors i als consumidors. També són aquells empresaris que tenen latifundis agraris a l'estranger i no volen regulacions.
Són els acords de lliure comerç de la Unió Europea que eliminen els controls als productes estrangers i que han de complir els locals. La desregulació de preus i la supressió d'aranzels als aliments exteriors, degut als tractats de lliure comerç que beneficien a la indústria europea. Així es castiga l'agricultura local, utilitzada com a moneda de canvi en aquests negocis. En aquest sentit, ha estat encertada l'actuació de la Unió Llauradora davant el Port de Castelló, que està subvencionant un 40% les tasses portuàries a les taronges que venen de fora.
Són les injustes polítiques de Brussel·les que concentren les ajudes en les grans empreses. Es critica la burocràcia de la PAC, però no que aquestes ajudes es donen sense criteris socials. El 0,5 de les explotacions més grans rep el 16,6% de tots els recursos, i la proposta de limitar a un màxim de 100.000 € per explotació no ha tirat avant.
Són el neoliberalisme, la globalització, l'agroindústria i la gran distribució, «És el mercat, amic...».
Són els que ara demanen proteccionisme els que sempre han votat a favor de tots els tractats comercials que ha signat Europa. Els nou «salvadors» realment han fet, i fan, les polítiques contràries al camp, ara sols busquen soroll. És que hi ha eleccions europees pròximament... L'agenda 2030!
Una altra demanda que apareix lligada a la dreta i extrema dreta és anar contra l'agenda 2030, perquè aquesta vol caminar cap una economia més circular, apostant per la sostenibilitat, la lluita contra el canvi climàtic i evitant el malbaratament alimentari.
Ells s'oposen, però molts altres, agricultors i ciutadans, ho veuen com una oportunitat. També és deveres que, en els anys que queden fins 2030, calen accions i ajudes en la transició perquè els agricultors no suporten més esforç que altres sectors econòmics.
En concret, la reducció de pesticides es presenta com a imposible de fer, quan l'agricultura ecològica fa anys que demostra que és possible, no sols reduir el 50%, sinó eliminar-los, canviant-los per productes naturals. Si no es redueixen els pesticides no tindrem més competitivitat sinó més residus en els aliments i més tòxics a l'ambient.
D'alguna forma està complint-se l'escenari previst a l'article anterior «Es pot estar en contra de l'agenda 2030?»
La resposta d'Europa
Inicialment, la Comissió de la Unió Europea ha proposat la paralització de la llei que anava a regular la reducció de pesticides, com a gest enfront de les manifestacions agràries que no saben com gestionar. Aquesta regulació dels pesticides, també de fertilitzants i antibiòtics, forma part del Pacte Verd, que naix d'una llarga discussió al Parlament Europeu per establir les bases d'un model agrari més sostenible. Presentat en 2019, el Pacte Verd es troba força diluït pel treball dels lobbies, els grups de pressió de l'agroindústria, que ara han trobat el moment adequat per rematar la feina, acompanyats per la Comissió Europea.
Dues notícies negatives més es sumen al compte desfavorable per la sostenibilitat agrària. Dos gols per l'escaire... fa uns mesos s'autoritzava continuar utilitzant l'herbicida glifosat, llargament qüestionat, i ara fa uns dies s'autoritzaven les noves tècniques d'edició genòmica (NTGs) que ens portaran més varietats de cultiu modificades genèticament i patentades, augmentant la dependència dels agricultors i reduint la biodiversitat dels cultius.
El preu dels aliments
Talls de carreteres, bloqueig del port de Castelló, manifestacions davant centres de distribució d'aliments... Al centre de tots els problemes es troba la incapacitat dels llauradors de traslladar els increments de costos que sofreixen al seus productes, que sempre van a la baixa, i així és impossible obtenir rendibilitat. La solució, la llei de la cadena alimentària, que impedeixi vendre a pèrdues, evitar les pujades de preus no justificades, i imposar sancions als infractors. La dificultat és que açò afecta a l'agroindústria i la gran distribució, agents molt poderosos que es troben millor sense controls.
El canvi de model no vindrà de la mà de les dretes que realment defensen els models ultraliberals que perjudiquen al camp valencià, als consumidors i al medi ambient. El canvi de model necessita propostes alternatives, però les esquerres han d'espavilar, tot el que no treballen al sector agrari serà ocupat per les drete que encara afonaran més el sector.
La part positiva d'aquests dies és la bona percepció dels ciutadans/consumidors davant la vaga dels agricultors, moltes persones entrevistades han suportat els talls de carretera amb certa solidaritat, altres aplaudeixen al pas dels tractors, saben que la situació dels productors és difícil i que no són els beneficiats dels preus finals dels aliments. A ells, com a consumidors, caldria demanar-los un esforç més i que donen suport al sector comprant collites locals, ben identificades i si és possible de temporada i sostenibles. Uns pocs cèntims més per producte és la seua contribució a què no desapareguen els llauradors i conserven els recursos naturals i el medi ambient en bon estat.
Encara queden temes bàsics per al futur de l'agricultura valenciana, caldrà parlar d'envelliment i renovació generacional, i per això cal dignificar la professió i que tinga un nivell de vida adequat. Què fem amb els «fons d'inversió»? Estan comprant grans quantitats de terres, i amb el seu afany de benefici ràpid en pocs anys les deixaran esquilades. Com estem deixant que s'ocupe el territori de manera descontrolada amb macroplantes fotovoltaiques? Què hem de fer per tindre una ramaderia que faça les seues funcions dins l'agrositema? Quan tractarem l'aigua de manera sostenible evitant els consums impossibles? I alguns més.
Quan acabe la vaga es podran valorar els resultats, a partir d'aquest moment hauríem de seguir parlant d'agricultura, alimentació i medi ambient. Ens hi juguem molt i no queda molt de temps per actuar.