Al fil de les recents protestes agrícoles, volia exposar breument quatre veritats sobre el sector agrícola. En aquesta ocasió aniré al gra, perquè és important ampliar la consciència col·lectiva del que està succeint.
L'agricultura es troba en una cruïlla que, al meu juí, se sosté sobre aquestes quatre realitats
1. Burocràcia
Ser agricultor a la Unió Europea és tremendament difícil. I existeix una notable diferència entre discursos i propostes més o menys benintencionades (com "de la granja a la taula") que topen amb el laberint burocràtic excessiu.
Quan parlem de burocràcia no parlem de "regulació". La regulació, si té sentit, ha d'existir. Del que parlem és de tindre a l'agricultor afonat en una quantitat interminable de paperasses, tràmits i vericuetos que en lloc de facilitar, ofeguen. Les famoses ajudes de la PAC, el 80% de les mateixes queda en mans del 20%. Els quaderns digitals són un galimaties. Per no entrar en els acords comercials internacionals que permeten que s'importen productes d'altres països que no compleixen els mateixos estàndards
Però no sols això, també en l'àmbit estatal i autonòmic. Per exemple, anualment els agricultors de la Marina Alta hem d'anar presencialment a l'oficina de Pego a renovar el REGEPA. Des de Dénia, sumant anada i tornada, són 46 km en els quals perds tot el matí Si en la teua parcel·la vols dedicar una part a llevar cítrics i posar tomaqueres, has de sol·licitar una partició de recinte, que teòricament és molt simple, però tarden sis mesos a respondre. Si vols una trista ovella per a ajudar al control d'herbes, de nou, una paperassa incessant.
En lloc de simplificar, compliquen la vida. I si volen que produïm, hauria de ser tan fàcil com deixar clar el que es pot i no es pot fer, agilitzar els tràmits i poder resoldre'ls amb celeritat.
2. Producció "addicta" a l'input
Des dels anys 60 del segle XX es va viure l'anomenada "revolució verda" amb l'extensió de l'ús de productes químics per a l'augment de la producció. Sobre el paper, això es plantejava fins i tot la solució definitiva a la fam en el món. Per fi, la tecnologia anava a generar productes que produïren abundància.
I inicialment ho van fer. Passat el temps podem opinar el que siga, però és totalment lògic que l'ésser humà busque sempre maneres de progressar, així que, per què no? Així es va dur a terme. I la meua família, com tantes altres, va poder veure el que tots eixos fertilitzants, pesticides i herbicides van aconseguir d'inici: sobreproducció, abundància, molts diners.
Què succeeix? Que en introduir aquests elements, hem creat en els nostres ecosistemes agrícoles una necessitat d'aquests. Retira un i s'obri la via a les plagues. Els arbres es fan febles i necessiten el seu "dopatge" per a funcionar. L'ecosistema no s'autoregula, però necessita la nostra intervenció permanent. Les plagues són cada vegada més resistents, els sòls cada vegada més febles, la necessitat d'inputs augmenta.
Això ens posa en una doble cruïlla. D'una part, l'agricultor cada vegada té un major cost per a produir. Bé siga per buscar varietats de laboratori cada vegada més "resistents", bé siga per combatre pitjors plagues, bé siga per una combinació fatal de tots els elements. I, d'una altra part, una realitat: l'alimentació global contemporània se sosté sobre la "certesa" de l'abundància productiva. Si eliminem això de colp, no hi haurà menjada a curt termini. Però si no ho eliminem, no hi haurà menjada a mitjà termini
3. Xarxes de distribució
L'agricultor, que és el que fa la part més important del procés és, no obstant això, el que menys
part del pastís s'emporta en tota la cadena des del bancal fins a la casa del consumidor.
El sistema agroalimentari mundial se sosté sobre grans xarxes de distribució, sostingudes pel cost barat de l'energia. Camions refrigerats, vaixells, transportant hortalisses de punta a punta del país, o a través de la mar. Grans distribuïdors, amos de grans superfícies, gent amb poder de fixació de preus. Han eixit aquests dies nombroses taules de quant paguen a l'agricultor i a quan s'embene en el supermercat i les diferències són abismals.
Encara que al meu juí seria més que desitjable fomentar una major proximitat entre consumidor i finques de producció, soc conscient que ara com ara és necessari tindre actors en el procés. I per a les persones, enmig d'una vida plena d'ocupacions (treball, problemes, col·legi dels xiquets, etc.) és còmode acudir a un mateix centre on compren menjar , productes de neteja i altres. Això no ho canviarem en 24 h, d'acord. Però no pot ser que la persona que menys s'emporta és l'agricultor, que és qui està posant sobre la taula la part més important de l'equació.
Les polítiques de preu just o la reducció d'intermediaris són fonamentals, perquè l'agricultor no pot continuar perdent diners. I de fet, tan insostenible és que no deixen de perdre's hectàrees productives, com així ha succeït a la Marina Alta any rere any.
4. Dinàmiques del sòl i de l'entorn
Cada vegada sabem més sobre la importància dels ecosistemes. Si bé durant molt de temps hem pensat que l'important era "cuidar la planta", ara hauríem de saber que el més important és "cuidar el sòl". En una finca amb un sòl viu i amb suficient vida (insectes que ens ajuden, depredadors de plagues) els arbres produiran. Potser en el seu millor any no produeixen més que un arbre "dopat", però els costos seran menors i una vegada es trobe el balanç la salut de les plantes augmentarà.
Per contra, en un sòl mort, la necessitat d'inputs és major, o el permanent pas de rotovàtors i altres ferramentes fan més curts els cicles de vida. Igualment, l'ús de químics no sols posa fi a les plagues, també amb els "ajudants".
Hem de saber, doncs, que per a poder produir necessitem ecosistemes vius, tant en el subsol com en tot l'entorn. I això requereix tècniques regeneratives que no s'implanten en un minut
Llavors? Les protestes agrícoles responen a una situació molt real: l'agricultura i ramaderia està amb l'aigua al coll. I això no és una qüestió menor, almenys no hauria de ser-ho per a qui tinga el costum de menjar diàriament. Hi ha lobbies que semblen acontentar-se que es permeta un major ús de pesticides, però la veritat és que això només augmentarà la butxaca de la indústria agroquímica i no solucionarà tota la problemàtica, que és multifactorial. Igualment, hi ha veus que diuen "amic, és el mercat, si l'agricultor no produeix ja el portarem de fora". Però a això cal preguntar-se pot una comunitat humana permetre's no tindre control sobre el seu aliment? Això és un fenomen totalment contrari a tota la Història humana, en la qual si bé existia l'intercanvi de productes, el lògic era que l'aliment fos de proximitat. Ningú estava tan boig com per a deixar la producció del seu menjar fora de control.
Els poders públics haurien de començar polítiques serioses sobre aquest tema, però la urbanització de la vida i "l'aparent facilitat" d'eixes cadenes de distribució han provocat una desconnexió entre la vida de qualsevol treballador i l'origen del seu aliment. No obstant això, el sistema comença a tindre reixes i la problemàtica pot ser real i pròxima. Si unim a tot el que s'ha dit la bogeria climàtica que estem vivint, prompte veurem prestatgeries desabastides. La Marina Alta té dificultats i amenaces climàtiques (desertificació, sequera, etc.) però també condicions per a, de manera coordinada, dur a terme estratègies de resiliència i sobirania alimentària.
Cal treballar, de manera desigual (cada cosa té un ritme) i combinada (no es pot deixar cap arrere) les quatre veritats que hem dit. Perquè un poble no pot ser lliure, sobirà ni independent si perd el control sobre el seu menjar. No és un tema de hippies que abracen arbres, és un tema de sobirania i seguretat nacional. S'equivoca qui pense que això "és un problema dels del camp". El que està en joc no és només el pa de l'agricultor. És el pa de tots.