Al sequer hi ha el riurau, el forn i la cisterna, més enllà l’hortet, el garrofer i la figuera. Darrere, la llimera, els tarongers i les penqueres arrimades al marge. Haver un poc d’açò i una mica d’allò. Bancals menuts casolans on se intercanvien les petites collites. Bancals amargenats de pedra seca que guarden les oliveres i les vinyes. I muntonets de sarments de la última poda que esperen a ser cremats.
Des del cel, el xoriguer cern i guaita la menjuga. Si pogués dir-nos el què veu, diria que un mosaic. No de tessel·les ni de manisetes, sinó de vida arbòria domesticada. Petits trossets de terra ben repartits i heterogenis que cadascun d’ells és diferent al trosset veí. Biodiversitat en diuen ara.
De cap manera comparable als latifundis castellans mono-varietals posseïts per les famílies nobles de Castella.
Podem pensar que nosaltres, els actuals indígenes d’aquesta terra, les Comarques Centrals del País Valencià, amants d’allò nostrat, som els primers a estimar la terra, la llengua i la cultura del territori. Però estaríem equivocats, fa 800 anys ja hi havia estima per la llengua, la cultura i el territori. No la llengua catalana, amb totes les seues variants i accents, tampoc aquesta cultura actual, però sí el mateix territori.
Fa 800 anys es va documentar la cultura i la llengua dels habitants d’ací, d’aquell mateix territori que ara posseïm nosaltres. La seua estima per la terra els va fer que arribaren a morir en la seua defensa davant d’un exercit invasor. Un senyor noble acompanyat per molta gent d’armes va conquerir a foc i sang el territori de La Muntanya. La cultura i la llengua es van bescanviar i aquelles persones que no van morir o es van desterrar, van ser absorbides per la nova cultura i la nova llengua.
Al-Azraq va morir en una de les últimes batalles. La seua gent va capitular i el seu territori fou repartit als nouvinguts del nord. 800 anys després de la conquesta cristiana de Jaume I, nosaltres, els valencians, estem ací. El que fou La Muntanya d’Al-Azraq és ara el nostre territori, La Diània, com ho va nomenar el nostre estimat i recordat Joan Pellicer.
Estimem la nostra terra, la nostra cultura i la nostra llengua. Ens acusen de radicals quan exigim el respecte que mereixem per haver nascut en aquesta terra, per pertànyer a una cultura diferent a la de Castella. Ens diuen que som intransigents si parlem en la nostra llengua a casa nostra davant d’una persona monolingüe. Ens retrauen que la modernor no acompanya al valencià col·loquial que parlem.
El nostre entorn sociocultural necessita d’un reinici, el respecte a la nostra llengua i la nostra cultura ha de vindre acompanyat d’actuacions que recuperen el paisatge agrari de secà tradicional. Les terres de conreu abandonades són colonitzades pel bosc i la quantitat de biomassa verda es multiplica. Tenim més verd que mai. L’aprofitament antic de la muntanya resta en el record. En la preservació de la biodiversitat està la defensa del territori. Els impactes ambientals de les nostres activitats humanes s’han de minimitzar. Hem de fomentar la recerca i la divulgació compartint coneixements i aplicant la ciència ciutadana.
"This land is your land”, aquesta terra és la teua terra, com cantava Woody Guthrie la seua cançó a mitjans del segle passat. I és de ben de veres que els valencians sóm acollidors al compartir la nostra terra amb tot aquell que vullga vindre a casa nostra. Així és com se’ns van mostrar els valors ciutadans pels nostres majors.
Les evidències d’emergència climàtica mostren un canvi grandíssim en la natura i sobretot, en la mar i en els conreus. L’africanització de la península ibèrica pega passes de gegant. Els canvis en els ecosistemes obliguen a la fauna i la flora a equivocar-se. Conforme diu Joaquin Araújo: el canvi climàtic obliga la natura a equivocar-se.
Però la nostra resiliència, que d’això en sabem els valencians, va més enllà de l’obstinació. Passa per gravar a foc l’optimisme en el disc dur. Fem nostre el lema del xic activista pel clima i els drets humans Francisco Vera, l’Eco-esperança. L’expectativa d’una societat equilibrada ha de contemplar els drets humans i l’ocupació racional de la terra preservant la biodiversitat i recuperant els paisatges amables.
Les llavors guardades amb cura pels nostres llauradors són el banc genètic casolà que reviscola les antigues varietats adaptades i resilients. Els arts tradicionals dels nostres mariners són les eines de temporada que els permeten pescar el peix de cada temps.
No toca apegar tiretes quan allò que cal és cirurgia. Hem de començar per creure’ns que habitem una terra magnífica banyada per un mar únic. Hem de fer valdre la nostra llengua al nivell de les altres llengües, no hi val demanar perdó al parlar la llengua davant una persona monolingüe. Hem de valorar el nostre patrimoni immaterial com si de d’un Sant Greal es tractés. Només creient-nos el tresor que posseïm podrem fer avant amb la nostra governança.
Tenim el territori, tenim la cultura, tenim la llengua, tenim la mar. Aquests llegats els podem perdre per sempre més si no som capaços fer-los valdre davant de les modes alienes. Per això, ara més que mai, hem de tornar al mosaic de la biodiversitat.