Lorenzo Lamas jugant de lateral esquerre al Jesús Pobre F.C.

Ja sé que ací venim a  parlar de cuina, però deixeu-me començar amb una història de futbol britànic per a fer boca. 

L’any 2013, Joe Kinnear, director tècnic del Newcastle United, va anar a veure un Birmingham–Swansea amb la idea de detectar talent que fitxar.

Enmig del partit, un lateral esquerre li va agradar especialment. Un jugador correcte, constant, sense gestos inútils i amb classe i tècnica. Just el que necessitava. Va preguntar per ell. Quant costaria fitxar-lo. Si estaria disponible. Un “això ho pague jo” a l’hora del te.

La resposta que va rebre era tan senzilla com incòmoda: aquell jugador, Shane Ferguson, ja era del Newcastle. Era seu. Jugava cedit pel mateix club que ara el volia tornar a fitxar. I ell no en tenia ni idea.

La història em va fer gràcia perquè és humana. I perquè, si ens hi fixem bé, ens resulta massa familiar.

Els valencians som especialistes a pensar que allò de fora és millor. Que el que ve amb accent estranger porta afegit un punt de qualitat i sofisticació que nosaltres no tenim. I que el que és de casa, pel fet de ser-ho, necessita justificar-se.

Vamos, que el sant de més lluny fa més miracles.

L’altre dia vam gaudir d’una taula parada amb tres grans vinaters de la terra: Pepe Mendoza, Pablo Calatayud i Toni Sarrión.

I contaven que fa unes dècades molts companys van decidir que el futur passava per ceps que no eren d’ací. Varietats més conegudes, més “internacionals”, més fàcils d’explicar. Semblava lògic. El mercat ho demanava. El relat era clar. Inclús nomenaven la influència que va tindre Falcon Crest perquè molts ens llançàrem a emular Chase Gioberti i arrancàrem els nostres ceps per plantar els seus.

(Nota al marge: estic segur que al poblat pit de Lorenzo Lamas haurien arrelat, si no vinya, almenys uns plantonets de cacaua valenciana; no digueu que no).

Mentrestant, les varietats autòctones quedaven, en el millor dels casos, arraconades. El boval —o bobal—, el giró, el monastrell resistien com aquell jugador cedit: presents, treballant en silenci, però sense que li feren cas a casa seua.

I de sobte, el temps. El clima canviant. L’aigua que falta. La calor que sobra. I ens adonem que aquells ceps d’ací, els que havien crescut amb aquesta terra i aquest ritme, eren els que millor ho entenien tot. Que no eren antics: eren adaptats.

I que amb ells es podia fer un vi de puta mare. 

Jo de vi no en tinc ni idea. De comunicació, alguna coseta. I em bull la sang quan veig com contem la nostra terra agafant punts de referència de fora. Quantes Toscanes tenim? Jesús Pobre és la Toscana de la Marina. Hi ha milers d’articles parlant de les Terres dels Alforins com la Toscana valenciana. Allà on hi ha dues vinyes juntes, Toscana al canto. Redeu, quina maror!

Són llestos, els italians. Ho fan molt bé. Però, clar, juguen amb avantatge. Tant de bo nosaltres tinguérem una mar Mediterrània, sol quasi tot l’any, xicotets pobles costaners, casetes encalades amb reixes blaves, places amb bars de poble on seure a fer el vermut i jugar al dòmino, oli d’oliva sobre una llesca de pa, ombres, figueres, raconets, iaios en bicicleta, iaies en bata, un producte típic on sobre una base de farina posem ingredients de la terra i el coem al forn de llenya… Ens sona, no?

Admirem allò que venen (i cuiden, i conten, i respecten) els italians mentre al bar d’ací el cambrer pregunta si el vinet que has demanat el vols Rioja o Ribera. Mentre canviem platges de dunes per beach clubs amb arguments tòxics que ens empassem gola avall. Mentre proposem el model Benidorm (s’ha de ser soca) i oblidem que Dénia és un model que allà fora sí que admiren. Mentre idealitzem el “Joie de vivre” però no parlem del “Gust de viure” per si no l’entenen a Madrid. Mentre busquem un lateral esquerre que vinga de lluny i cedim el nostre, el de la cantera, el que porta tota la vida ací i la centra mel per a que el davanter remate. 

Jo brinde (amb un Parotet, per exemple) perquè siguem una miqueta més xovinistes i ens mirem una miqueta més i millor. 

Que ens estimem. 

Que ens casem amb allò que és nostre. I que el viatge de noces, posats a triar entre la Toscana o Newcastle, el fem a Jesús Pobre o a Moixent, que molen més.

I tenen millor vi.