Una llesca de pa torrat amb oli i sal

De La Marina estant, a les primeries del 2025.

He preguntat a la IA que vol dir odissea , i m’ha dit: "Una odissea és un viatge llarg i ple d'aventures, sovint amb moltes dificultats i desafiaments"

En això ha consistit justament la cerca a Dénia d’un tros de pa torrat amb oli i sal amb un mínim de dignitat. Una odissea.

Jo volia ser un consumidor a mitjan matí d’un café i una torrada de pa amb oli. I dic volia per què s’ha quedat en una aventura. Vull contar-vos el calvari que he que ha hagut de recórrer en la cerca i captura d’una mínimament digna torrada de pa amb oli i sal. La dificultat de trobar un lloc on això fora possible s’ha convertit amb una odissea.

Tots sabem en què consisteix un tros de pa torrat; una xurrutada d’oli i una mica de sal. La sencillesa de la proposta no deixa marge d’incomprensió.
Anem per parts.

I comencem pel pa: pare de la criatura. Quin calvari trobar un lloc on el pa tinguera unes mínimes condicions de qualitat.

Calvari que comença amb l'esperança que el dia d’abans no els haguera sobrat res de pa; en cas contrari ja sabies que el que utilitzaven per a torrar és el sobrat del dia anterior. Que res no passaria, ans al contrari si no es tractara d’un pa d’eixos prefabricat, que jo dic “de gasolinera”, però que és on es troben els millors exemplars.

Aquestes a més de subministrar energia als nostres vehicule, ens proporcionen l’energia bàsica de la nostra alimentació, el blat. Un pa que en una estoneta sembla més un xicle de goma que la magia de les fermentacions naturals. Com tarden a servir-te'l o tu t’entretingues un no res en menjar-te'l , es queda tan carregós que es fa impossible masticar-ho per engolir-te'l.

El suplici comença quan un s’assenta a taula i s’acosta el treballador de l'establiment, generalment de les Amèriques del sud, quan li demanes el pa torrat amb oli, et contesta contundentment: “en espanyol”. Si tens sort i és una mica educat et diu “por favor” · si no et remata i et diu “que estamos en España” com si no ho recordarem cada dia, hora i minut.

Ja saps d’entema, l’experiència és un grau, que en una mica de sort (una entre mil) te'l porten torrat, perquè el costum és que estiga simplement calfat. Oh senyor! Aquí les propostes són tantes que es feia una “a vorer en què em sorprenen hui”.

Alguns, confonen “pa torrat” en “pa calent”, que si el pa és del dia es pot menjar, per dir alguna cosa, i matar la fam, perquè si és del dia anterior no pots més que demanar per favor si poden torrar-lo una mica més. Continua l’aventura: el normal és que te'l porten socarrat. Segurament perquè no tingues la intenció de tornar-ho a fer. O et miren en una cara que diu que no estan per atendre “malcriats”. També és molt habitual que te'l torren domés per un costat. I per l’altra?, un altre dia serà, que no estem per a despesses i pèrdues de temps durant-lo per les dues cares!

Tan difícil és torrar un tros de pa que quede cruixent per ambdues cares i una molla fina interior esponjosa?

Passem al següent acte d’aquesta arriscada aventura: L’oli.

Preventivament, sempre explique que per favor vols que l'oli no el posen a la cuina. A saber que “grassa” (mai millor dit) et col·loquen en el pa i en quina quantitat. Petició que no sempre és atesa. En la majoria dels casos apareix la torrada en una petita xurrutada d’oli de la cuina, que, per cert, com és per a cuinar pensen que no cal que siga de molta qualitat; i junt en el pa et porten l’oli; això sí en un recipient amb una ampolla d'una mica de disseny i que sempre posa “aceite de oliva virgen extra”; en castellà per si algú no ho entén. El mateix efecte tindria que estiguera en japonés; més bonica i internacional seria l'etiqueta. Ja podrien els inspectors de sanitat explicar als propietaris que significa exactament això. I com els estan enganyant o els deixen enganyar (el preu està d'amunt de tot).

Es tracta de trobar un lloc on oli d’oliva tinga una mínima qualitat, és a dir que siga això; un suc d’oliva en condicions; que és el que vol dir oli d’oliva extra verge. El resultat: impossible. Olis fermentats que saben a tot menys a oliva. No és que siguen extra verge, o verge o d’oliva és que són directament llampants (que en la terminologia de l'oli vol dir, no aptes pel consum humà). Que penseu si demaneu un suc de taronja i us serviren un líquid ataronjat que sabera a tot menys a taronja. Segur que s'el deixaríeu o el tornaríeu, segons el grau de cabreig del moment. . En el temps he recorregut 28 establiments d’aquesta ciutat anomenada Ciutat Creativa de la Gastronomia i no n'he pogut trobar cap; cap; en el que poguera acompanyar la torrada en un oli d’oliva mínimament digne i que torne a dir en recordara que l'oli devia ser el suc d'unes olives. I això que estem en un territori naturalment productor d’oli. I un territori on s’estan produint uns extraordinaris olis que ens recorden a més les varietats d’olives tan nostres com la blanqueta, la mançanella o l’alfafarenca. Aromes i sabors que el transporten al camp d'oliveres de les nostres valls de l’interior.

Domés ens faltaven les monodosis; cassoletes de plàstic transparent amb un líquid incolor, inodor e insípid, això sí ben grassos per fer honor al nom.I damunt amb plàstic d’un sol ús pràcticament refusat o prohibit en Europa.

I si he aconseguit trobar un oli d’oliva que poguera dir-se extra verge, a què no sabeu d’on era?. No, no era d’algun dels nostres valls de l'interior. No, no era d’alguna varietat d’oliva autòctona nostra tan saborosa i nutritiva com la blanqueta, l’alfafarenca o la mançanella. Criades en uns bancals de pedra seca guanyats a la muntanya que configuren un paisatge del que ens agrada presumir, però no ens agrada consumir; No, no; ho trobem massa car. Ens neguem a pagar un preu just al nostre veí. Preferim pagar a no sabem qui, d'on no sabem on.

No vaig a parar molt més amb l’últim ingredient, la sal. Que menyspreat i infravalorat ingredient! I això que es part insubstituïble de la vida i de l'alimentació humana. De la seva importància ve el oritge del seu nom: allò que esperem amb ansietat a final de mes; el “sala·ri”. Domes demane que em recorde a la mar d’on surt i que tenim a la porta de casa. Però ni així. Ens hem d’acostumar a una pols blanca insana. Que en els millors dels casos demanes que el recipient que la serveixen, el saler; tinga nets els foradets per on brolla la sal. I si tens “la sort” que l’establiment vol tindre uns tocs, gurmets et posen el saler amb una un ingredient rosa que diuen “sal de l’Himàlaia”. Coll... que lluny!

Pa torrat, amb oli, i sal. Quina elaboració tan simple (simple?) i malgrat tan suculenta: el blat del pla, l’oliva de la muntanya i de la Mediterrània, la sal. Allò que els foodie diuen un “mar i muntanya”. Ben simple sí, però amb una mica de qualitat, tan suculent.

Desesperat no; cansat d’estar enfadat pagues i t'envàs.

Dénia Ciutat Creativa de la Gastronomia, i en això tan bàsic i suculent com una tallada de pa torrat amb un bon oli i sal, una odissea .