En aquesta ocasió de Taula Parada el convidat va ser al doctor en biologia marina Joan Baptista Company corresponsable del Departament de Recursos Marins Renovables de l’Institut de Ciències del Mar. És responsable, davant del Ministeri d’Agricultura i Pesca de la coordinació de la subzona mediterrània GSA 6, que s’emmarca dins de la Política Pesquera Comú d’Europa. Implicat en el sector pesquer, treballa colze a colza amb pescadors com Amadeu Ros, el segon convidat, aportant els coneixements del món científic a l'experiència de qui ha fet durant anys un ofici i que sap que si on cuidem el nostre mar s’acabarà la pesquera i amb ella l’ofici de pescador.
"Comença la tertúlia"
Pep Romany: És sostenible la indústria pesquera al Mediterrani? Podrem pescar en un futur?
Joan Baptista Company: Tota indústria necessita un tipus de regulació, sobretot les que es componen d’éssers vius, és a dir que tenen vida pròpia. La regulació serveix per a fer una bona explotació i no una sobreexplotació.
Miguel Ángel Civera: El tema s’ha d’abordar des de diferents vessants, cal tindre una visió global. Hi ha diferents sectors implicats directament, la pesca, el comerç, la restauració, la investigació científica i més.
Pep Romany: Cal regular, és evident i si ho deixem en mans de les administracions és difícil que avance. La cosa que millor regula el mercat és el preu, si volem regular cal regular el preu. Per exemple la sèpia mediterrània és exquisida, de sabor millor que les altres sèpies, caldria diferenciar-la i que tinga millor preu. Si és millor que les altres sèpies anirà més cara i sols la tindran alguns bars.
S'hauria de canviar el sistema de la subhasta, perquè ara és una ganga per als comparadors i és una manera d’acabar el peix del Mediterrani.>
Amadeu Ros: el preu en la subhasta influeix, regula les ganes de comprar i les ganes de vendre, però el mariner que vol vendre no té la possibilitat d’oferir un preu mínim digne.
P. Romany: Com les subhastes d’art que ixen d’un mínim.
A. Ros: Exactament, un preu mínim digne i a partir d’ací començar a licitar.
Joan Baptista Company, Investigador de l’Institut de Ciències del Mar, treballa amb el funcionament i la vulnerabilitat dels ecosistemes marins.
B. Company: Sempre ho he pensat, però no s’ha tractat mai. Jo pense que ningú s’atreveix a tocar el tema, però ací i a tot arreu. Hi ha una necessitat, cada dia has de treure la màxima quantitat de peix de la mar i després està la necessitat de traure-se’l de damunt, al preu que sigui, perquè no pots mantenir el peix per a demà. I l'endemà torna a començar el cicle.
P. Romany: Sí, però estem parlant del fet de què hui tenim tecnologia per fer-ho possible, tenim abatedors de temperatura per tractar tot el peix que sobra cada dia i conservar-lo amb qualitat. No cal congelar en principi, els abatedors són perfectes per a la conservació òptima. Per què als pòsits no hi ha unes càmeres i uns bons abatedors de forma que es puga regular?
B. Company: Això està passant a Palamós, això ho coneixes tu millor Amadeu, enguany estan agafant gamba, és un bon any de gamba, vol dir que les mesures que hem pres sobre la gamba van bé. Per exemple han agafat huitanta quilos de gamba de sisena o cinquena i que fan els restaurants? La congelen i tenen gamba a vuit, nou, deu euros el quilo, perquè han estat traient una barbaritat de gamba i els restaurants tenen gambeta d'aquesta per tot l'any. Però la confraria hauria de tindre-ho present i dir, part d'aquesta gamba la congele jo i soc l'amo de la comercialització i el negoci el fa la confraria.
P. Romany: el secret és l’abatedor de temperatura, perquè permet tindre gamba fresca del dia.
Les confraries, les cooperatives i els oligopolis
B. Company: S'ha de mirar a les grans cooperatives que queden a aquest país. Les confraries són una espècie de cooperatives. No són cooperatives, però tenen un funcionament en part cooperatiu i en part un individual. El secretari o el patró més, d'una confraria, té el poder de canviar les coses, al costat dels pescadors, perquè no funciona com una empresa en la qual mana el patró.
El sistema sociocultural de la subhasta és difícil de canviar, com que, més o menys, ha funcionat fins ara, canviar-lo costa molt, però jo crec que va sent hora de repensar-ho.
Això està claríssim, si volem seguir al mercat, seguir pescant i guanyant diners i posant un producte de primera en el mercat ho hem de repensar, repensem-nos.
M.A. Civera: això es va proposar en Palamós l'any 2000 i que fora la confraria que regulara la subhasta. Fa vint-i-quatre anys i no va prosperar, hi havia una possibilitat de debat encara i han passat 24 anys.
B. Company: Si fa vint anys el debat era abordable, però ara la majoria de gent, són majors i estan pensant en la jubilació.
P. Romany Perquè no hi ha preus justos.
M.A. Civera: Has de pensar que podem caure en el que ha passat amb la tonyina i ho hem de posar a un costat de la balança. Va haver-hi un moment que hi havia una sobre explotació de tonyina i es creà un organisme supranacional, el ICAT, integrat per investigadors, pescadors i altres i tot ha quedat en què s’ha constituït un monopoli privat o un oligopoli global. Aquestes empreses ara contracten a pescadors per a què facen les captures. Pocs poden pescar tonyina, ara contracten a les barques amb permís de captura per a portar les tonyines a Balfegó per al seu engreixament.
B. Company: Balfegó és com una granja, se li pot dir factoria, millor granja d’engreixament, no és de cicle tancat perquè no naixen els animals allí, sinó que es capturen ja grans i els porten a la granja, allí els alimenten.
Alfred Martínez: i es mantenen sans amb antibiòtics, supose. I que mengen?
P. Romany: Hi ha molta opacitat. Unes empreses fan els aliments, però són completament opaques, almenys jo no ho he pogut esbrinar.
A. Ros: Les tonyines que arriben a la granja d’engreixament de Balfegó, a l’Ametlla de Mar, Tarragona, són les d’un pes mitjà de 150 kg. Són peixos que tota la seua vida han estat salvatges. Els pesquen i els passen vius dins de les gàbies, i els alimenten amb peix blau fins que els sacrifiquen en menys d’un any.
A. Martínez: Ángel León, el cuiner, diu que estem en un temps estrany, on els peixos mengen pollastres i els pollastres peixos.
A. Ros: Sobre els monopolis a mi m'agradaria fer-vos vore el perill que tenim en la pesca artesanal, igual que ara ha passat amb la tonyina, que ha caigut en un gran oligopoli contractat per dues o tres empreses, ens podem vore en què el calador d’arrossegament el Mediterrani s'ha quedat sense barques, els pòsits poden haver desaparegut perquè no hi ha mariners. Però s’ha quedat un calador d’arrossegament sanejat, meravellós i productiu, que es quedaria sense tocar-lo ningú i pot vindre un gran fons d'inversió i dir-li a Europa, mira totes aquestes llicències que abans pescaven els mariners al Mediterrani, jo te les compre per un preu i el gran fons d'inversió agarrarà les barques, contractarà els seus tripulants d’Àfrica, d’Àsia a preu d’esclaus, pescarà el peix i el comercialitzarà a la comarca i a tot l’estat espanyol, però ací els mariners del País Valencià no es quedaran ni un euro.
A. Martínez: tendeix a què passe això igual que s'ha fet l’oligopoli de la tonyina.
B. Company: jo crec que si, hem de lluitar perquè no passi.
A. Martínez Però com lluitem? El que està clar que si no es fa negoci, si no es guanyen diners el sector desapareix.
Vaig estar fa uns mesos a Calp, en una jornada per promocionar el producte de llotja de Calp. Tenen una gamba blanca que sembla ser fruit d'una vegetació privilegiada, unes herbes de pastura que a la gamba li agraden molt i n’agarren moltíssima. Un dels objectius de les jornades fomentar que els restaurants de Calp compraren tant la gamba com la resta de productes, que són de moltíssima qualitat. La cosa és que són pocs els restaurants que compren la gamba blanca i la resta de gamba, la que sobra, una tona diària, se’n va cap a Alcantarilla i d’allí a Madrid i es ven com a Gamba de Huelva.
El tema dona per a pensar. Una possible solució, crec jo, la primera que em va vindre al cap, va ser fer una marca que li aporte valor. Jo faria una marca per a tota la Marina
B. Company
Aquí tornem a tindre l’evidència, hi ha una falta de regulació pròpia, de la confraria o de la barca. Per què porten una tona de gamba blanca si no està sortint? No la pesques, deixa-la al mar o bé si la traus la congeles. Hem de canviar de pensament total.
A. Martínez: És difícil canviar eixa filosofia, ací sempre s’ha anat “arrapa qui puga més” i s’hauria de regular des de la intel·ligència.
Amadeu Ros: Tota la vida ha sigut així, però ara hem de canviar eixe pensament. Hui tenim l'ajuda de científics, anem aprofitar-la.
A. Martínez: La iniciativa deuria eixir de la societat civil
B. Company: Per mi és un producte d’alta qualitat gastronòmica, molt més saludable que algunes carns. Que hi ha carn que està ben tractada jo no dic que no, però n'hi ha molta que té la seua hormona, el seu antibiòtic i les vacunes com a mínim, després del pinso.
La contaminació i el canvi climàtic a la mar
A. Martínez: El peix conté els metalls pesants? El mar està molt contaminat?
B. Company: La contaminació ha anat disminuint, igual que a la terra, al segle passat s’usava el ddt i es matava flora i fauna, cada vegada es cuida més el tema. No es pot comparar l’estat actual al dels anys 70, 80 o 90. En vint anys s’ha recuperat tot al deixar d'usar-los, el ddt i altres, el mar els ha diluït.
La contaminació del mar no és comparable en absolut a la de la terra.
Aquesta verbositat que agafem aquestes frases com “el Mediterranio se muere” que deia Green Peace, és molt exagerada.
A. Ros: Als anys 70 Green Peace Espanya, ja deia que el "Mediterráneo se muere"
B. Company: També deien que s’extingia el lluç, es deia quan jo vaig començar la meua carrera, als anys noranta i en trenta anys no s'ha extingit el lluç. És veritat que a primeries dels anys dos mil va haver-hi un punt d’inflexió.
A. Ros: Precisament el dos mil huit va ser l'any d'inflexió en què unes espècies van desaparèixer i unes altres van proliferar. Per exemple, abans de dos mil huit gamba blanca se’n pescava, només un grapat al cap del dia. És a partir de dos mil huit quan la línia de pujada de població de gamba blanca se'n va cap amunt .
A. Martínez Per quin motiu ocorre això?
B. Company: La resposta és climàtica, li diem el trànsit, va haver-hi una gran entrada d'aigua de l'est, una formació d'aigua densa. Va haver-hi una barreja brutal com feia molts anys que no passava. Hi ha intercanvi de masses que venen i entren per aquí i després se’n van per Gibraltar. Aquests canvis d’aigües fan canvis faunístics. Hi ha canvis de temperatura i de distribució de fauna, la gamba blanca, al cranc blau, el bacallaret o la màira. Són canvis que també els estem veient a la fauna terrestre.
M.A. Civera: Hi ha diferents aigües, superficials, intermèdies, profundes, etc. Amb diferents característiques, això és determinant. Els canvis són cíclics. A la terra seria comparable a les sequeres.
B Company: La influència pot ser tròfica en aquest cas, els científics encara no tenim clar si hi ha un efecte antròpic, però tampoc sabem la importància del canvi climàtic. També estem tot el dia parlant de canvi climàtic i potser no sigui la causa.
P. Romany: Hi ha un poc massa d’alarmisme
B. Company: arriba un moment en què es converteix en un missatge populista. No vol dir això que nosaltres deixem de vigilar les coses, però d'aquí a què sigui una política com quasi bé una religió.
A. Martínez: torne a fer la pregunta, els peixos del Mediterrani contenen mercuri, metalls pesants i microplàstics?
B. Company: No hi ha tant com es diu. Sempre hi ha hagut mercuri al mar i metalls pesants. Però no pots menjar sempre tonyina, igual que no pots menjar carn roja. Hi ha més contaminació a la terra que al mar. De tota manera el meu camp no és el de la contaminació.
P. Romany Potser hi ha un excés d’alarmisme i això el que fa és llevar-te instruments de resposta. No estem tot el dia menjat tonyina, que és la que està dalt de la cadena tròfica.
Amadeu Ros, gran coneixedor de l’ofici, hui jubilat de la pesca, és un tenaç i laboriós activista que lluita per la salut del nostre mar i per millorar la relació social que hem tingut tradicionalment amb l’ecosistema marí.
Aprofitament de recursos
A. Ros: També està el tema del peix de rebuig, que no és peix de rebuig, és simplement que no té mercat. Per exemple el sorell no es consumeix, ni el bessuguet i no són roïns.
P. Romany: és un tema cultural.
B. Company: Són espècies tan saludables com qualsevol altra. Heu provat a través dels ajuntaments per exemple portar aquest peix a les escoles?
A. Ros: Estem amb això. L'escola Port de Xàbia ha creat una unitat de cuina dirigida a mostrar als escolars els recursos alimentaris que tenim, com cuinar-los, com conservar-los i estem col·laborant cuiners, pescadors i més gent. És un sistema d’ensenyament molt innovador i efectiu.
M. A. Civera: La cuina i l'art són els elements de desenvolupament de tot el coneixement, de tot el currículum que es dona al col·lege
P. Romany És un projecte pioner preciós, es fan progressos molt importants.
A. Martínez: Aprenen coses importantíssimes per al futur, com saber parlar en públic o treballar en equip. En aquests aspectes es supera de llarg a l’ensenyament convencional.
P. Romany: la directora és Isabel Moreno i està en Taula Parada. Cal que tot eixe talent que tenim a la comarca estiga interconnectat perquè és que si no és molt dur batallar a soles. A través de la cuina es donen totes les matèries del temari.
B. Company: i a més a més els menús estan fent-los amb aquestes espècies que rebutja el mercat?
A. Ros: Estem treballant eixe tema ara. Ja s’han fet alguns avanços importants. Com per exemple cuinar la tremolosa, un peix que no té mercat i se sol tirar a la mar.
M. A. Civera: Aduriz dia una cosa “és molt curiós que en les escoles estiguen menjat peix de fora i ací estem tirant a la mar el nostre peix”.
Els tancats o reserves són el futur de la pesca
M.A. Civera: Per posar ordre a la conversa, sabem els recursos que tenim, tenim un coneixement cada vegada més profund al voltant de la biologia de les espècies i cada vegada hi ha més col·laboració entre científics i pescadors.
Sabem que s'ha de restaurar i mantindré les cadenes tròfiques. Tenim llocs tancats permanentment i coneixem els bons resultats. També tenim experiència amb el tipus de malles.
A Catalunya tenen zones de tancats permanents, el tancat de Roses té deu anys. Aquí la proposta de la Comunitat Valenciana són sempre vedats transitoris i això no és efectiu.
B. Company: passen tres mesos i després el tornes a trepitjar, a llaurar i és com si no hagueres fet res, els fons marins no arriben a recuperar-se.
M.A. Civera: Baptista és el coordinador de totes les mesures de l'àrea de gestió de la zona denominada GSA 6, que es correspon amb la subzona geogràfica de la Comissió General de Pesca del Mediterrani (CGPM) que abasta les aigües espanyoles del litoral de Catalunya, Comunitat Valenciana i part de Múrcia. És el que coordinador dels informes científics que van al ministeri i, per tant, que van a Brussel·les i el que està proposant és fer aquests tipus de llocs tancats, de reserves, per a recuperar la fauna i la flora.
A. Ros: en el cas dels Tancats de Catalunya, en la pesca d'arrossegament, és un lloc que estan establertes unes coordenades i que els mariners saben que allí no han d'entrar a arrossegar.
B. Company: i no entren.
P. Romany: es pot navegar?
B. Company: Navegar sí, però pescar no.
A. Martínez: Als tancats la rendibilitat que es trau és màxima. Per exemple la producció a Columbretes és enorme i a més els costos de producció són zero.
Des de fa més de 20 anys pense en perquè se li ha donat major extensió a la reserva del Cap de Sant Antoni o perquè no es tanquen les cales i tot l’espai al voltant de l’illa del Descobridor. Jo interprete que s’han deixat de guanyar molts beneficis, per inactivitat.
B. Company: Però ací se n'ha fet una que és maca, la Roca dels Felius
A. Ros: A les illes Columbretes els científics del IEO, Instituto Español de Oceanografía, no poden comptar les llagostes, perquè resulta que el metre quadrat amb esquer que gasten per a que acudisquen per a comptar-les, perquè no caben de tantes que hi ha.
A. Martínez: els resultats són tan bons que és precís preguntar-se per què no se’n fan més.
B. Company: Mira, és com amb la mateixa tonyina. Va arribar un moment que l’espècie estava en perill i en deu anys s’ha recuperat la població de manera importantíssima. El mar és agraït, l’únic que hem de fer és regular-lo.
A. Martínez: si tan bons resultats dona i són tantes les espècies que es recuperen i en un número tan important, per què no es fan moltes més reserves i tancats protegits? Tots guanyaríem.
B. Company: el mar ens hem posat a regular-lo fa quatre dies, si mirem les costes ara comencem a regular la primera línia, 50 metres.
A. Martínez: i tu que penses? Quant de temps es pot tardar a ampliar la reserva marina del Cap de Sant Antoni?, que es pot tardar a fer una reserva un poquet més gran que produïsca riquesa?
B. Company: S’aniran fent reserves, la política d’Europa és eixa. Europa és lenta, però és una mica com un tanc molt lent, quan decideix una cosa, si hi ha consens, d’allà no la mous.
A Martínez. I que ens dius dels lobbies de poder?
B. Company: Els lobbies estan i estaran. Ara ha arribat el moment de la reglamentació del mar i jo crec que és bo. Aquests primers cinc anys han estat una mica agressius, perquè han passat més de quaranta anys de no fer res en gestió pesquera i en cinc anys ens hem posat a fer-ho tot. Hem anat tots un poc de cap els pescadors i els científics.
A. Martínez: Què estem a l’inici, vols dir?
B. Company: Si, després d’aquests cinc anys ja comencem a veure resultats, les barques comencen a tindre una estabilitat econòmica. Tenen una perspectiva de futur i és possible que gent jove pense que es pot guanyar bé la vida. Si eren vint barques i ara en són deu, és el que aguanta aquest mar.
A. Ros: Aquest pla ha sigut el pla plurianual de pesca demersal del Mediterrani. És cert que ens ha pressionat molt, ens ha fet deixar de treballar la meitat de l'any i també s'han reduït moltes barques. En estos moments jo opine que el calador de Mediterrani està pujant en productivitat.
B. Company: Això és importantíssim i s'ha de dir alt i clar. Ha suposat un sacrifici i ara estem estabilitzats. Ara hem de veure si pot produir més o ens hem de quedar aquí i és el que pot produir i amb això hem de jugar.
Guanyar-se la vida pescant a la mar
A. Martínez: podem dir que els pescadors es poden guanyar bé la vida ara?
B. Company: ara si, potser s’haurà d’ajustar algun detall, però, sobretot, tenim el problema de l'edat de l’envelliment dels professionals. A certa edat ja no s’assumeixen inversions. Però hi ha bones perspectives.
A. Ros: Al País Valencià tenim l'exemple de diversos pòsits, com el de Santa Pola que és un pòsit potentíssim, molt sanejat, que té una flota molt gran. Altres pòsits han anat a menys com el de Sagunt, el de Moraira o el Campello, que es queden sense barques, sense mariners i sense negoci. S'ha de mirar quines coses aprofiten dels pòsits que van bé i quines coses s’han fet mal als que estan desapareixent.
M.A. Civera: La tendència mundial, europea i nacional és molt de protegir zones, de crear santuaris amb l’objectiu d’arribar a un 30%
B. Company: Aquests santuaris com a concepte de regulació i de restauració i els trobo bé, és a dir clar, però nosaltres no podem també pretendre impactar tot el planeta.
A. Ros: jo estic molt d'acord en respectar el 30 % el fons marí o de la superfície marina.
A. Martínez: fora dels santuaris les pesqueries augmenten al doble, tinc entés.
A. Ros: Es conserva i a la vegada exporta peix a la part de fora del santuari. Jo soc partidari de protegir i regular el 30%
La Malla
M. A. Civera: La malla per a la gamba ha de ser de 50 i la menudeta la deixes a la mar que es faça gran. Si pesques amb malla de 50 o 55 et deixen més dies per a pescar.
A. Ros: A Dénia i Xàbia, les barques de bou, anem amb una malla quadrada de 40 o 45 mm. que és la legal i estem pensant de posar-la de 50 o 55, per augmentar el filtratge i la talla de la gambeta. La proposta seria començar a gener de 2025.
Mira, els últims anys va haver-hi una baixada de captures, però ara s’ha recuperat. Sempre donaré gràcies a la crisi i a la pujada del preu del gasoil, perque va posar a la flota al seu lloc. Amb les ajudes europees a la renovació de la flota pesquera, al no haver inspeccions, els motors que se instalaven estaven sobredimensionats. ara els motors són més menuts. Com a resposta a la pujada del gasoil vam reduir potencia i els arts són més menuts i estem gastant un 40% menys de gasoil.
B. Company: La reducció de costos és importantíssima.
A. Ros: el mariner sempre en vol més. En 2019 entra una regulació des d’Europa molt exigent i ha sigut una eixida cap avant que ha tingut molt d’èxit.
Les piscifactories i la proposta gastronòmica
P. Romany: Canviant de tema, esteu a favor de les piscifactories?
A. Ros: Els pòsits de la Marina som contraris a les piscifactories, per les defecacions, antibiòtics i altres residus que deixen.
B. Company: Jo no estic d’acord, però és un tema que ens sobrepassa. Europa ens diu que d’aquí a 10 anys menjar un tall de carn serà com menjar caviar. Està sobre la taula l’Animal Help, a ningú ens agrada veure l’abús animal, una gallina amb la pota trencada o aquells camions plens de pollastres. En la mar és igual, exigim salut i benestar animal. El mar igual que la terra s’han de regular.
A. Martínez: és sa menjar peix de piscifactoria? No tots, però alguns peixos de piscifactoria tenen un nivell organolèptic alt, altres fan gust de pinso, també tenen la seua càrrega d’antibiòtic.
B. Company: El restaurador ha de tindre peix a la carta, si no és d’aquí salvatge, serà d’allà. La diferència és com en el corder de pastura i el corder estabulat.
P. Romany: Si no tenim peix d’aquí, del nostre territori, els restaurants perdrem el 50% de la nostra proposta.
A. Ros: Si respectem la proposta de protegir el 30% de la mar, serà rendible pescar i a més sostenible i sempre tindrem peix d’aquí.
La Roca dels Felius i els furtius, l’inexistent Institut Valencià del mar i les dessaladores
B. Company: No podem pretendre viure sense fer res. Protegir és necessari.
A. Martínez: a la Comunitat Valenciana com funciona l’Institut del mar?
A. Ros: La Comunitat Valenciana és l’única de les autonomies costaneres que no té un Institut de la Mar.
B. Company: Ho vam intentar amb l’alcalde de Dénia, però al final es va quedar en no res. Des del ministeri ens van demanar ajuda, el director era Sergi Tudela, que es va formar al ICAT i va lluitar per a què aquest organisme de seguiment i recollida de dades funcionara. Gràcies a les mesures que vam prendre, s’ha recuperat la població de tonyina roja.
B. Company: No es pot regular encertadament si no disposem de dades. Quan l’administració pregunta als científics sobre un tema, si no tenim dades no sabem què contestar, perquè no tot és blanc o negre, hi ha molts grisos.
Un bon exemple és el de la mesura dels 800 metres de la gamba roja. Abans, fa poc es podia pescar la Gamba fins als 2000 metres. Les dades ens diuen que només un 3% de les vegades que es va a més de 800 metres. Tant l’administració com els pescadors, amb les dades a la mà, vam prendre la decisió. Ara tenim moltes més gambes. Perquè les deixem criar i fer-se grans.
A. Ros: Les dades d’arrossegament estan registrades en la caixa blava. No hi ha engany.
B. Company: Amb la recollida de dades periòdicament hem fet un seguiment pesquer que ens facilita prendre decisions.
A. Martínez: D’on ha de nàixer el fer una iniciativa per augmentar la superfície protegida de la reserva Marina del Cap de Sant Antoni.
B. Company: De la societat civil, dels professionals, la Roca dels Felius és una bona reserva marina i la van fer ells.
A. Ros: La Roca dels Felius va ser una iniciativa de l’IROX (institut de recerca oceanogràfica de Xàbia) i del Pòsit de Xàbia. La Roca és un promontori submergit situat a 4 milles del Cap de la Nau amb una superfície de 48 km2 i a una profunditat entre 110 i 60 metres. És una iniciativa del Pòsit de Xàbia, està protegida, però sols teòricament. Els pescadors ho respectem escrupolosament, treballant només tres mesos a l’any, però els pescadors esportius van allí a pescar.
A. Martínez: van els furtius?
B. Company: Als tancats de Catalunya, els esportius els respecten i això ací, Amadeu, ho teniu que treballar.
A. Martínez: I que fa falta?, que s’active la guàrdia civil del mar?
A. Ros: Jo soc partidari de la vigilància passiva, no activa. A través de l’AIS (sistema d’identificació automàtica) es pot fer un control prou complet.
P. Romany: Als pobles tots sabem qui són els furtius, però ningú fa res.
A. Martínez: els furtius menegen diners, pesquen un bon volum i el venen a alguns restauradors.
B. Company>: Això s’ha de tallar.
P. Romany: L’organisme que regula tot açò és la conselleria?
A. Ros: Sí, la conselleria. Jo no he estat mai, però m’han dit que allò és un desert. Dues taules i dos ordinadors i no hi ha ningú en qui parlarSi tens algun projecte i l’envies no contesten. Ara amb el govern canviat tampoc es nota la voluntat.
A. Martínez: Canviant de tema, quina opinió teniu de les dessaladores? He sentit que on s’aboca el salobre sobrant es queden zones que són un desert de vida.
A. Ros: Jo conec la de Xàbia, que aboca al Canal de la Fontana. Prèviament es mescla l’aigua salobre amb l’aigua de la depuradora i es deixa caure en l’altura des de dotze abocadors al llarg dels 500 metres del canal de la Fontana i oxigena l’aigua. S’ha recuperat la fauna i flora, allí es poden vore, sepietes, muixó, oradetes, llobarrets, sargs, amploi, polpets. La concentració de sal la va mesurar la UE i es igual a la de la mar. S’ha fet una molt bona gestió.