El Mercedes que conduïx agarra d'ample en ample la carretera de la vall que, havent passat Pego, va fent-se estreta. Encara no està el sol a migdia però l'oloreta que ix d'algunes cases delata que hi ha blat picat coent-se al foc. Posar-hi carn dependrà del rebost de cada llar. La postguerra puta ha escampat la fam per tot arreu, també a la Vall de Gallinera.
El cotxe travessa els primers dels huit pobles deixant al darrere un halo de Bienvenido Mister Marshall. Però no és el cas. Al conductor no l'espera ningú perquè ningú sap qui és i a què ve. Així i tot són prou els hòmens que baixen escapats des de les foies en què esporguen cirerers, ametllers i oliveres a vore de prop aquell vehicle tan luxós que va de bo a Llombai. Als bancals s'han deixat els recaptes amb els minxos de verdures que porten per a dinar.
El veïnat del poblet ignora la identitat de l'home misteriós que, en arribar en 1949, el primer que fa és amagar per a sempre el cotxe; el colga com a un animal mort. Tanmateix, de Stefan Gregor poc a poc es van sabent coses. Unes veritat i unes altres llegenda. Que és un nazi encarregat d'un crematori d'un camp de concentració que ha pegat a fugir d'Alemanya després de la guerra i s'ha refugiat a Espanya ajudat pel règim franquista, ell ni ho confirma ni ho desmenteix. Perquè el Tio Alemà -la gent li posa eixe nom per a acabar més prompte- és poc xarrador.
Té diners de calent, que administra amb tanta mesura que li sobraran pessetes quan es mora. I una vaixella de plata en què menjarà alguns dels guisos que les dones li fan tastar com a benvinguda: arròs amb fesol i penca o amb bacallar i floricol.
Els primers anys no fa nosa. S'està pels pobles amunt i avall i coneix els costums. Menja pastissos de Nadal, minxos de verdura i viu de prop més d'una matança del porc en què s'elabora l'embotit tradicional de la vall, de reminiscència mallorquina. Amb tot, quan escorxen l'animal i s'esguita de sang el terra, li retornen al cap imatges que s'ha esforçat a oblidar. I no se li'n van. Aleshores es prepara per a esperar a l'arribada dels que vindran a buscar-lo. I aprén a viure amb poc. S'ensenya les herbes que són mengívoles i les que no. Caça animalets. Perquè ell té al cap el que farà un dia: construir-se un casup al costat de les runes del castell de Benisili. Una garita d'un exèrcit en què ell ho és tot, soldat i general.
Allà dalt que se'n va i ja no torna a ser el mateix. Es passa els dies bambant per la muntanya i els caminals i dibuixant estranyes figures. De quan en quan baixa a comprar alguna sobrassada i llonganissa. Les cireres dolces de la primavera les furta de qualsevol bancal. Són pocs els que el veuen. Conten, això sí, que ara va sempre descalç i brut. Algú aconsegueix fer-li una fotografia en què pareix un pelegrí. La imatge és fosca i misteriosa. La imatge és ell.
I la gent de la Vall cada volta ho pensa més, que el Tio Alemà està mec. Una gent que minva. Uns se'n van i uns altres es moren de vells. Al llogaret de Llombai s'acaba el veïnat. Es queden totes les cases tancades. També la de Gregor, que tot i ser-ne amo d'una, passa la vida dalt del castell. De la talaia estant, des d'on domina tota la vall, guaita un desert de tàrtars imaginari. Però ben mirat no passa res: és de justícia que algú que va atemorir tant gent, visca cagat de por.
Quan en 1977 arriba el dia en què li toca menjar l'últim sopar, el dia en què es morirà, no té gana de res. La panxa en veritat la té plena de remordiment i angoixa. Ni un got d'aigua li passa. I ell, que fan de temps que ha perdut el coneixement, comença a entendre-ho. Per això no tasta cap de les coques de forat resseques que encara li queden i una amb camarroges fregides. L'últim pot de frito d'una llebra estirosa i dessaborida se l'ha acabat una setmana enrere. En tot el dia no pega mos. Es resigna i s'ajoca a la màrfega. Fora xiula el vent. I una bufada d'aire se l'emporta, al darrer habitant de Llombai.
No hi ha un últim sopar. Els criminals mereixen morir-se així, a soles i en dejú.