Dues de les disciplines que més alegries em donen són la taula i el futbol. Com que soc valencianista, fa temps que no gaudisc de la segona com toca. Malgrat això, hui volia unir-les en el meu article. Tenia dues formes: o bé parlava d'algun dels milers de restaurants amb nom "canallita" que han muntat els futbolistes que no saben què fer amb tants diners i que aporten tant a la gastronomia com Dimitri Foulquier al futbol de toc o bé tirava de futbol retro (tinc una edat) i aprofitava alguna història dels anys en què el futbol molava per tal de parlar d'algun dels meus plats favorits.
I clar, he optat per la segona.
Vos pose en context. Ens n'anem a l'any 2001. Diego es retira. A la canxa del seu club, Boca Juniors, fan un partit d'homenatge on van figures de tot el món. La grada està de gom a gom. I el pelusa es dirigeix al públic fent un repàs de la seua carrera i reconeixent errades:
“El futbol es el deporte más lindo y más sano del mundo. Porque se equivoque uno, no tiene que pagar el futbol. Yo me equivoque y pagué, pero la pelota no se mancha”
Era la seua forma de demanar disculpes per tot el mal que li havia fet al seu esport. Des d'aquell dia, Diego va encetar una més que mediocre carrera com a entrenador que no va embrutar ni una miqueta la seua aura de mite, sent venerat no només a l'Argentina sinò a tot el món futbolístic.
I ara és quan enllace al pelusa amb Pep Romany. I sense fer cap acudit sobre l'afició a la coca dels dos.
Estàvem Pep i jo desdejunant l'altre dia (nota mental: escriure sobre com de difícil s'està tornant menjar-se un curasan o una torrada en condicions a aquesta beneïda comarca) i li recomanava el visionat de "Mugaritz. Sin pan ni postre", el documental de Paco Plaza sobre l'equip d'Andoni Luis Aduriz, un dels seus cuiners favorits.
I ell em va contar l'anècdota de quan Aduriz va anar un dia al Pont Sec a dinar, segurament recomanat per l'amic comú, Quique Dacosta. Pep li contava secrets de la nostra cuina i dels nostres ingredients però el basc només tenia ulls per a un plat. Volia saber-ho tot sobre la pilota de putxero.
Ja veus tu, un multiestel·lat que ve de l'altra part del país a interessar-se per una cosa a la qual nosaltres a penes fem cas. Una de les nostres receptes més arrelades i que crec que està encara injustament tractada i menysvalorada. Un plat d'hivern, de diumenge, de putxero. Una bola de carn de corder i ternera, fetge, pa dur, llima, canela, anous, ous, sal, pinyols i una coberta de col perfectament segellada amb un escuradents per a que es mantinga l'armadura envoltant la carn. I tot això, banyat amb el brou del putxero.
Iguálamelo.
Soc un enamorat de la pilota. I un romàntic. Com passa amb el futbol, soc prou amarrategui i més clementista que de bloques altos i moniatades. Admire la creativitat i la innovació, sempre que aporte i que faça avançar. Però quan alguna cosa és perfecta, per a què tocar-la?
La pilota deixeu-la. La pelota no se mancha.
Quan un dia fred busques refugi a un bar o un restaurant i veges que tenen pilota a la carta, demana-la. Et passaran l'esfèrica i una cullera perquè et begues el brou, encara que tothom sap que la millor forma d'empassar-ho és amb mitja barreta de pa suca que te suca. Notaràs una alegria continguda però constant al teu cos i la calentoreta arribarà fins a l'últim raconet del teu sistema nerviós (que estarà ben tranquil, per cert).
No diré que és una sensació com la de marcar un gol a l'últim minut, però sí com la de donar un bon passe llarg al davanter i quedar-te mirant des del teu camp com els teus companys acaben la jugada i s'emporten els mèrits i les abraçades mentre tu els mires satisfet i vas acostant-te, a poc a poc, a celebrar que ets una peça clau de l'equip que ha cuinat una cosa que fa feliç a tanta gent.
En memòria de Pepita, la Maradona de les iaies. Ha estat un gust ser el teu net.
